Category Archives: Poemes de la solitud

A la falda del dia
perfilo una esperança
naixent dintre meu, sola,
entreoberta en clariana.
Dins el temps encongit
expandeix pols daurada,
dia blau com els ulls
de l’home amb qui el fat es bada.

Majestuosos pins
que us alceu al dia intacte,
ompliu-me de pols de sol,
de reverdiment i saba.
Treneu el meu pensament
amb la vostra forma alta,
amb la salut i el fort tremp
que gronxen les vostres branques.

La teva absència és
el respir que m’ofega
la buidor al meu espai
que constantment trontolla,
immensitat arreu
sense ni arrel ni rella,
la meva estàtua amorfa
en els anys que s’escolen.
La meva boniquesa
no ha estat mai més mirada,
la tendresa que duc
mai més no percebuda,
he errat amunt i avall
constantment aliena,
solitud de la nit
que arriba estèril, muda.
La teva absència són
les estacions que passen
ferides per l’esquerda
coent del món sensible,
mitja figura boja,
eixorca i esventrada
que sóc jo tota sola,
amb la sang escolada.

Perquè les teves carícies
apunten a l’absolut,
cap a un amor que no es pot
permetre no reeixir,
se m’esllangueixen les mans
en voler retornar-te-les.
No hi veig clar a través seu,
no sé tampoc on recolzen,
i no vull la meva imatge
en el futur més proper
tornant a vessar les llàgrimes
per aquells dolguts amors
que en el temps no fructifiquen.

Cau la nit
en un petit
deixat racó
de la ciutat.
Al fons sona
una música
que prové
d’una altra vida.
Ella sola,
amb el temps
clausurat,
sopa un plat
d’abandó
i malenconia.