Category Archives: Poemes de la solitud

Tot el món sencer és absència,
la buidor es solidifica,
massa amorfa de blancor
que penetra fibra a fibra.

Aquest blanc, color de mort,
mortalla que m’embolica,
de cop es torna negror
en l’espadat que s’abisma.

Espai sense temps ni cor
on per sempre es fon la vida,
és l’esglai més consirós
on desapareix l’abscissa.

Lenta és l’aura del bosc,
lent és el fruit que madura,
de pressa es marceix el tronc
de l’arbre que no perdura.

La saba atura el borboll,
es decandeix la florida,
pengen secs els branquillons
engendrats amb flux de vida.

Ferit de soca i arrel,
amb cops de boxa precisa,
l’arbre cau sense espetec
silenciant la mort que el vincla.

Es fonen les paraules de la llengua
en la lava roent que em corroeix;
el seu foc per les ferides obertes
crema vides que ja van existir,
vides que voldrien realitzar-se;
el present, una carcassa de mort
on a dins hi pengen pelleringues:
mots que encara gotegen l’atroç sang.

Aleshores la meva còrpora moguda
per l’aire aguantava el temps. Esperava
vèncer la mort, la seva rigidesa
en la foscor. Però la mort ja havia vençut
i només restava deixar-se caure
per acabar de penetrar en l’abisme. Sense
esperança, plena de mort, enmig la mort
mateixa, vaig haver de tornar a llevar-me
cada dia amb el desfici esgarrifós
d’haver perdut la vida. Una au negra,
immensa, voltava tots els meus actes
i s’enduia l’energia per aixecar ella
el vol. Ara accepto aquesta mort i hi estic
tan capbussada que ja ni tan sols l’escolto.
¿Algú pagarà per mi alguna penyora
de rescat? ¿Algú em reconeixerà encara
calenta mentre m’escolo en la barbàrie?