Category Archives: Poemes de la solitud

I del fons de l’estiu

ve calor xardorosa,
l’aire de mar polit,
la infància, vol d’alosa,
els amors de la vida,
els països apresos,

i la brutal certesa
que tot ja s’ha exhaurit.

Un gran asteroide negre
gira entorn la meva vida,
no em deixa saber on sóc,
no em deixa esclatar un somriure.
Jo lluito en contra seva,
intento obrir-me camí,
però la seva força negra
clava l’estaca al meu pit.

Em perdo a mi
i allò que he de comprendre,
la solitud
em fa sols mig persona,
un trist esquema
de qui podria ésser,
allà on sóc
un gran fossat m’envolta.
Corre buidor
i un dolor que m’esqueixa
i el truncament
d’una vida perduda,
tant me fa anar
a dreta com a esquerra,
no queda nord
per qui s’ha fos la brúixola.

He sortejat
esculls dels més terribles
sobrevivint
la mort que feia empenta,
perdent els somnis,
l’esperit de la vida,
omplint de mi
la buidor més deserta.
I he reeixit
sense aliats, ben sola,
a cor obert,
a cara descoberta.
Només l’esguard
que arrela en cada cosa
pot trobar al lluny
l’horitzó i l’ensenya

Llàgrimes que regalimen des del fons dels ulls coents,
cauen soles, deslligades del dolor sord i roent.
Llàgrimes que inunden ulls en un ésser que ha assumit
la mort que campa i fereix tant el cos com els sentits.
Llàgrimes cremants que roden silencioses per la cara,
autònomes del gran dol que em lacera gangrenant-me.

De cara a la paret del món,
de per vida castigada,
tot el que se m’ha sostret,
tota la falla en plomada.