Category Archives: Poemes de la solitud

Llàgrimes que regalimen des del fons dels ulls coents,
cauen soles, deslligades del dolor sord i roent.
Llàgrimes que inunden ulls en un ésser que ha assumit
la mort que campa i fereix tant el cos com els sentits.
Llàgrimes cremants que roden silencioses per la cara,
autònomes del gran dol que em lacera gangrenant-me.

De cara a la paret del món,
de per vida castigada,
tot el que se m’ha sostret,
tota la falla en plomada.

Aquell terrible hivern,
una flama encesa de dolor,
el fred que degota humit arreu,
el calfred paralitzant,
la sagnant incomprensió.
Els ressorts de la vida derruïts,
l’escombrada de la malaltia.
I el sentiment constant,
com un cos estrany dintre meu,
que res del que sóc o he fet
té cap mena de valor,
maça que em colpeja furient
i em deixa estabornida.

Es bressolen fulles seques
i pàgines escrites en el temps,
rovellades i velles.
Tot el fat d’una etapa morent
que no sap si es fendirà en una aresta
o si podrà mai tornar-se a escolar
cap un vivificant fred d’hivern,
cap una enardida primavera.