El meu cos esgotat
sense consol ni treva,
un horror inserit
al clos de cada membre,
amb la sang aglevada
pel dolor incandescent,
forc de rella que em solca
l’esdevenir i el temps.
Xopa de malaltia,
suada per la febre
cada cop més m’enfonso
en la mort virulenta.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
El meu cor calent
no desfà la neu,
buit i embolcallat
dins el meu sarcòfag.
I fins si la sang
puja roja als llavis
fa el borrall d’un bes
que un mocador escampa.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Vaig a l’encalç d’un somni
alt com la lluna ferma
del tot plena i esfèrica
mentre als peus la neu cruix.
L’aire blau de la nit
duu una gelor serena,
la immensitat batega
mentre el meu cor és buit.
Publicat dins de Poemes de la nit, Poemes de la solitud
No vull morir
i amb un petit alè,
curt, ofegat,
tragino entre els dies.
La vacuïtat
és el gec que em vesteix,
nàufraga errant
tant en sons com vigílies.
Publicat dins de Poemes de la solitud
o
Mar, un dia em portaràs
al teu ventre d’aigües denses
amb criatures estranyes,
ignotes com jo mateixa,
i m’infantaràs de nou
de nit amb verges estrelles,
vés a saber a quin món,
per descobrir-lo a palpentes.
Només voldria que hi fos
la meva mare terrena.
Publicat dins de Poemes de la solitud
I s’encenen les petites llums
de l’escenari d’un teatre buit
on s’hi està una antiga figurant
que interpreta absència i solitud.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Se m’escola la vida entre l’aire d’estiu,
la mancança d’alguna cosa imprescindible,
la llunyania de tot allò profund i viu
sense que passi res de la pell cap endintre.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Hi ha el llenç fosc de la nit
dins de l’ànima buida,
opaca dels alens
que abans van ressonar-hi.
Gira en la boira atapeïda
l’astre ebri de solitud,
esquerdant-se en batzacs cecs
que el colpegen i excorien.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Recordes com t’estimava?
Amb les mans buides de tu
sota una renglera d’arbres.
Era quan moria el dia
i la nit vibrava, intacta,
i les teves mans, com fulles,
seques queien, i marxaves.
Jo era l’empremta de tu
i tu en la nit fulguraves.
La nit, cegada de llum,
vivia sense hostatjar-me.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de la solitud, Poemes per als homes
Rodola la llàgrima
de l’ull tancat
fins al cantell del llavi,
turó glaçat.
Tremola la parpella
humida i closa
refrenant el diluvi,
que ja s’imposa.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 