Category Archives: Poemes de la solitud

Dolor

dona noia pintura fosca

Margarita Georgiadis

Aquest és el meu dolor
en un poltre de tortura,
m’estreba enrere la vida,
m’esqueixa l’ànima obscura.
I tots els passos que faig
són per deixar-lo enrere
però esclata amb ferocitat,
la sutura es desintegra.

.

Fragilitat efímera

deus pedra. la via del silenci. frantisekFrantisek Kupka

En la foscor de la nit,
sota les fredes estrelles
llunyanes al firmament,
els déus resten impassibles
davant el penar dels homes.
Del no-res cap al no-res,
jutjat per grans déus hieràtics,
gegants dreçats en l’abisme,
l’home mena un passadís
voltat per estàtues rígides.
Deixada a la seva sort,
immersa en el seu conflicte,
la humanitat roman sola,
igual que els vells déus de pedra
que ella mateixa ha creat.
I només passa que un home
és fragilitat efímera
que es debat sol en l’angoixa
enfront l’eterna energia
de la pedra i de la llum.

Udol

vaixell mississipí udol de sirena

Gary Lucy

Amb udol de sirena
d’un vaixell de vapor
així sonen els anys
que, lents, han dit adéu,
i se’ls emporta el mar
a un destí boirós,
allà on, irremissible,
els espera el naufragi.

Rescat

pintura noia dona en teixit

Sergio López

També el meu cos somia
al caire de l’oblit
el seu arborament,
i mai no s’ha fet vell
i encara més s’estima
després dels avatars,
de cops i malalties,
i tranquil es preserva
bell i àgil, festiu,
rescatant-se tranquil
de la mort que el vencia.

Silent


Callada en temps estrany,
sense ni plor ni prec,
m’estic en un planeta
desconegut i aliè.

A cap espai no resta
la meva identitat,
com la mort visc dispersa,
sense pes, sense edat.

Incorpòria i inerta
tal com la neu silent
de cop em sobresalta
el batec que vaig ser.

Sense consol

dona-000-noia-en-una-nebulosa

El meu cos esgotat
sense consol ni treva,
un horror inserit
al clos de cada membre,
amb la sang aglevada
pel dolor incandescent,
forc de rella que em solca
l’esdevenir i el temps.
Xopa de malaltia,
suada per la febre
cada cop més m’enfonso
en la mort virulenta.

Sarcòfag

000tempesta de neu dona noia d'esquena

El meu cor calent
no desfà la neu,
buit i embolcallat
dins el meu sarcòfag.
I fins si la sang
puja roja als llavis
fa el borrall d’un bes
que un mocador escampa.

Somni

000dona noia a la neu paraigua

 Vaig a l’encalç d’un somni
alt com la lluna ferma
del tot plena i esfèrica
mentre als peus la neu cruix.

L’aire blau de la nit
duu una gelor serena,
la immensitat batega
mentre el meu cor és buit.

Errant

errant dona noia

No vull morir
i amb un petit alè,
curt, ofegat,
tragino entre els dies.
La vacuïtat
és el gec que em vesteix,
nàufraga errant
tant en sons com vigílies.

Ventre de mar

o

000-sirena-en-mar_80012
Mar, un dia em portaràs
al teu ventre d’aigües denses
amb criatures estranyes,
ignotes com jo mateixa,
i m’infantaràs de nou
de nit amb verges estrelles,
vés a saber a quin món,
per descobrir-lo a palpentes.

Només voldria que hi fos
la meva mare terrena.