Plora la nit i la pluja sens tu
i els sentiments són plantes fràgils
exposades al vent. No saben que
la teva terra ja no els pertany,
que la seva força vital és
del tot vana. Creixen ingènues,
ben obstinades, desemparades,
promptes a sucumbir, clavades
en la teva absència. No saben que
no poden florir, que res no les pot nodrir,
que es trinxaran com nosaltres vers l’abisme.
Passa el dolor
fermament instal·lat
recorrent nervis
com un enrampament.
El seny confús,
el cos tot tenallat
no deixa anar
ni mirada ni alens.
I cal pensar
que el món és a tocar
amb el seu dia
parat per la bellesa.
Res no és més lluny
en aquest fosc penar
que el riure ple,
que l’alegria encesa.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Jorn tumultuós, gent per totes bandes,
la tarda s’emplena de neguit i d’ànsia,
jo mateix estic desassossegada,
malsons a la nit, angoixa i basarda.
Hi ha la pau del sol que ve a rescatar-me,
lentitud del temps, fruïció d’arbres,
blau del cel immens traspassat per astres,
els núvols amb veles com velles barcasses.
Vull arribar a un port de serenor i gràcia
on pugui oblidar la vida que em manca.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Llençada enmig la marea
he de confiar en el mar,
en la seva benvolença,
en el meu saber surar.
No hi ha fites a cap vora,
jo simplement em sostinc,
si no canvia l’oratge
resta enfonsar-me cap dins.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Leonardo da Vinci
Món esquarterat el present que visc,
la musa amiga és al meu costat,
em segueix dictant els versos que escric
en els quals hi creu, no com jo, que ric.
Amb la mà de sol em ve a tocar,
amb ulls clars de cel manté l’equilibri,
el seu cabell càlid recompon l’encís,
jo deixo que hi sigui però el no-res va amb mi.
Publicat dins de Poemes a la musa, Poemes de la solitud
Nit que penges encara
sobre l’immens abisme,
ferida de la Terra
sagnant sense detura,
la fosca capa llances
damunt de la nit crua
d’un ésser condemnat
dins d’un clos soterrani
que aïllant-lo del sol
es retorça i supura.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Res resta en mi
si no és l’astorament
que duu el dolor,
ni res s’impregna
damunt la inerta pell
balba i incrèdula.
Res obre escletxa
de llum ni de sentit
ni cap anhel,
i ja no vull
dins d’aquesta duresa
viure gens més.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Edward John Poynter
Venen a plorar pel temps de sucre
les muses que van perdre la gràcia,
també al voral dels anys resten retudes
les nimfes de les fonts, ja seques d’aigua.
Estrenyen a la mà dies abruptes,
humitejats pel plany, vessant de llàgrimes,
i recorden, damunt la terra obscura,
com era mel la mar avui salada.
Em fa renéixer el dia
ple de sol, inundat
d’aire que renta i vibra
i arriba al cor gebrat.
M’escalfo al seu raig viu
com una sargantana,
surto isolada i freda
de sota dels llençols.
Polida i olorosa
vaig on ningú m’espera,
sols desitjo tornar-me
deliciosa i alegre.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Emérico Imre Toth
Plou fora de mi,
com sempre hi passa tot,
el dia és de mullena
i les cases s’embruten
i hi ha un desassossec
que duu fins a l’oblit
del món i d’un mateix
fins que el sol no es restauri.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de la solitud
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 