Category Archives: Poemes de la solitud

Nit que penges encara
sobre l’immens abisme,
ferida de la Terra
sagnant sense detura,
la fosca capa llances
damunt de la nit crua
d’un ésser condemnat
dins d’un clos soterrani
que aïllant-lo del sol
es retorça i supura.

Res resta en mi
si no és l’astorament
que duu el dolor,

ni res s’impregna
damunt la inerta pell
balba i incrèdula.

Res obre escletxa
de llum ni de sentit
ni cap anhel,

i ja no vull
dins d’aquesta duresa
viure gens més.

En un desert de presències
visc en plena solitud,

una sensació d’abisme
on ferma em retinc de caure.

I aquest no saber sortir-me’n,
i l’astorament que em glaça.

Prenc direccions no enraonades,
en un extrem planto fites,

cerco trencar eixos que aguanten
l’horror velat que em limita.

Sorgit d’un fondo dins meu,
voltant-me sempre em gravita.

M’esclafa la solitud,
perdo el sentit i l’origen.

Vesteixo la solitud
com una capa de mort,
i passa la meva figura
alçada entre la nit
per carrers desnonats,
freturosa i eixuta.

Isolada en el buit,
amortallada en viu,
se m’aparta tothom,
els ulls esbatanats,
tement la malvestat
que gela i s’encomana.