Category Archives: Poemes de la solitud

Max Gasparini

Penso en tot el que he estimat, en l’amor que no ha fugit,
altres, desapareguts com si no haguessin estat,
i en un amor soscavat i arrencat de soca-rel
-queda encara el clot sagnant on ja res no pot plantar-se-.

Una geniva sangosa on s’hi atura tota vida
amb fils elèctrics cremats, desfeta definitiva.
La sang a borbollons fresca és avui mig coagulada
-no em miro ni la ferida, massa extensa, massa trista-.

Com mirar de front la mort que en mi ha guanyat tant terreny,
de tant com ja la conec m’hi fet un jaç a la falda,
i vaig festejant la vida mentre duc la mort premsada
-hi soc donada en gran part, i hi vaig cedint i lliurant-me-.

Soc aquest bolic
que s’ajeu de nit
suós i pesant,
fatigós de somnis.

Humana olor,
humana tristor,
cabdell de pesars
arran l’esperança.

Una força fèrria
per seguir existint,
amb el patir antic
donat ja a la mort.

A cops sento la mort
sotjant el meu voltant,
pitjant dins de l’angoixa.

Abisme i solitud
tan descoratjadora
que m’atueix i em colga.

Emergeixo de nou
i em barrejo amb humans,
la meva espècie i ombra.

I refaig l’iceberg,
la part del capdamunt,
de l’ésser que s’enfonsa.

Passa el dolor
fermament instal·lat
recorrent nervis
com un enrampament.
El seny confús,
el cos tot tenallat
no deixa anar
ni mirada ni alens.
I cal pensar
que el món és a tocar
amb el seu dia
parat per la bellesa.
Res no és més lluny
en aquest fosc penar
que el riure ple,
que l’alegria encesa.

Jorn tumultuós, gent per totes bandes,
la tarda s’emplena de neguit i d’ànsia,
jo mateix estic desassossegada,
malsons a la nit, angoixa i basarda.
Hi ha la pau del sol que ve a rescatar-me,
lentitud del temps, fruïció d’arbres,
blau del cel immens traspassat per astres,
els núvols amb veles com velles barcasses.
Vull arribar a un port de serenor i gràcia
on pugui oblidar la vida que em manca.