Category Archives: Poemes de la solitud

No vull tocar
el meu dolor
que a brasa viva
va obrint ferida.
Així n’aïllo
la combustió,
però igual devora,
igual calcina.

Farcida de vida vaig caminant d’esma
com just despertada d’una clatellada,
dins d’un estatisme de cos i de cara
pel dolor que el viure a cops m’ha infligit,

cops com destralades trencant la columna,
esbotzant el cor, foradant cervell
i vísceres tendres. Amorfa i callada,
del tot isolada, del tot esclafada,

amb el pes del cos, sargit amb sang seca,
avui ni conec què és el que m’aguanta,
em mantinc inerta per no caure a plom

al voral salvatge on s’obre l’abisme,
així puc romandre-hi sense ni equilibri,
dins del pensament, la gràvida mort.

Just ara començo a veure
el musell del llop sortint
sota la màscara plàcida.
Bé que me l’han ensenyat
les persones més amades,
i en mi s’han abraonat,
m’han urpat i mossegat
i m’han deixat dessagnant-me.
I si moria, ni cas,
ben sola he hagut d’aixecar-me.
Han passat ja quaranta anys,
vint-i-cinc, vuit, com si res,
i sempre he seguit penant
sense poder explicar-m’ho,
rosegant-me punys i ungles.
I bé, és simplement així,
així és com l’espècie mana,
no cal sublimar ningú,
tot és la matèria humana.
I sense fer escarafalls,
i sense ni herois ni mites,
cal fer el camí endavant,
potser he estat també un monstre
per algú que m’ha estimat.
Resta anar construint l’ètica,
tenir els puntals ben fixats,
anar vers la plenitud,
refer sempre la tendresa,
sempre tornar-se a donar
conscients d’aquesta saviesa.

Com el meu temps
soc un ésser caduc
un flux antic
escolant-se a la mort
fet de penombra
aïllat del que és viu
vacu i inert
amb jo enmig, endins.
Només traslluu
el reflex del meu ull
còncau, curull
inundat per les llàgrimes.
L’aire que ve
té un marciment compacte
temps sense arrel
occit a coltellades.