Amb una sabata, només simulada,
i amb una espardenya mig espellofada,
així deambulo per camins del món.
Una ala de l’ànima rossega per terra,
polsosa, nafrada, no aixecarà el vol.
Hi penja el dolor que no pot drenar,
el feixuc turment, l’expressió amarga.
Així, contrafeta, vaig amunt i avall,
ésser foradat per bala mortífera.
L’ala, com la mort, me la premo endintre,
i amb silenci accepto l’esvoranc de dol,
que mai no traspua, i ni en dic el nom.
Encara soc en uns llimbs
de solitud, nits marcades
per malsons i angoixa al llit,
sense trobar eixida o casa.
Una amenaça planant
damunt de la meva vida
em té sagnant el costat,
soc ferida i enfondida.
Tot al meu voltant, el buit,
si caic, tant li fa a qui sigui,
soc a l’escapçat voral
i la terra es va engrunant.
Així passo jo aquests dies,
amb nits que tremem de por.
Però si bé a cops defalleixo,
faré front a tots voltors.
Després de cinc jorns penant
a una gruta turmentosa,
d’un matí torrencial,
de pluja tumultuosa,
de davallar a un infern
de dolor a tota la còrpora,
d’enfonsar emoció, seny
en un pou sutjós d’angoixa,
just ara despunta el sol
a l’inici d’una tarda
que tanca aiguats sense nom,
que deixa al seu pas catàstrofes.
I jo cuito per sortir
del cau on soc enclaustrada,
amb l’ànim en tremolor,
un pes humit a l’espatlla,
la consciència no reeixida
que soc una dona ufana,
sinó plena de foscor,
entre dolor enfangada.
Ni amb els mateixos vestits
soc segura d’agradar-me,
però avanço amb pas elegant
si bé la pau és llunyana.
Potser també es pot viure així,
sense ningú enlloc esperant-te,
sols tu que hi vas, just a trobar-te
amb tot d’aliens aplecs, reunions.
No són pas fets per a qui ets tu,
són llocs on pots tu sola incloure’t,
llavors pertanys per uns instants
a un encanteri, saviesa nova.
Llisca suaument el gir del món
i per poc temps tu també hi gires.
Tornant a casa -deix de miracle-
ets conformada, fins que hi arribes.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la solitud
No flueix res en l’ésser fosc
que soc avui i en aquests dies.
Dins devessall de jorns magnífics,
corprenedors dolls d’alegria.
No tinc recer on anar a topar
no hi ha persona on recolzar-me.
En mi mateixa he fet solatge,
conscient, plena d’allò que soc.
Dona sensible en connivència
amb tota força gegant del món.
D’aquí sorgeixo, aquí m’arrelo,
en aquest ordre on gira l’orbe.
Aquestes són les magnituds,
a escala humana esgoto el rumb.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de l'esperança, Poemes de la solitud
Théodore Chassériau
Plora aquest meu dia anorreat
d’un estiu radiant de bellesa,
sento endins nostàlgia i dolor,
solitud, amargor en escomesa.
Tinc davant perspectives obertes,
ara el mar, més endavant Venècia,
però el mal que duc incorporat
a la còrpora no em deixa mai de petja.
I m’esclafen els vells malsons de nit
la buidor de totes les grans pèrdues,
i plorosa entre el sol solemnial
titubejo entre florir o perdre’m.
Ned Axthelm
Soc la dona
que espera autobusos
a la llinda
d’una cantonada,
tot cercant
el sol que encoratja,
amb destí
incert, destriable.
Vaig deixant
l’esguard al paisatge
quan soc dalt,
ja des del seient.
Puja gent,
tot és aliè,
i no em resta
ni topant ni fe.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Torno a ser al tren sense amor que m’engrapi,
és així buida la remor de ma vida,
torna a ser estiu i per sort soc més lliure,
l’any passat era el de pandèmia infausta.
Tots els meus somnis ja pesen de l’edat,
m’he anat fent gran tal com anys succeïen,
un rere l’altre, i així el nostre velam,
orsant en dies de pesars i alegries.
Soc ben formosa dona de seixanta anys,
i no crec pas tampoc que passi ara
un amor com quan en tenia vint,
iniciàtic, sender fet de miracles.
No en tinc pas prou amb aquest anar vivint,
amb els meus plans, i somnis, i viatges.
Pulsió d’amor mai no anorreada,
punyent nostàlgia d’aquell viure infinit.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes amorosos, Poemes de la solitud
I com plovia
en les nits isolades,
queien les gotes
com vidre trencadís,
densa atmosfera
sideral que rodava
fent espirals
del temps atapeït,
girant, segant-me
de tota vida humana,
vida existent
cada cop més llunyana.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de desamor, Poemes de la solitud
De vegades
sento el tràfec del món,
l’energia
que tot ho traspassa
des de l’angle
d’una vida estàtica.
Gairebé
m’hi suïcidaria,
just enmig
del seu xuclador.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 