Category Archives: Poemes de la solitud

Soc aquesta dona social, ciutadana
que assisteix activa a actes culturals.
La tarda s’allarga, se’n va de viatge,
té estacions precises enmig l’aire clar.

Falaguera tarda que omple de frisança
pels seus destins nítids, arabescs, estades.
Hi ha una trobada que ens espera a prop.
Caliu, abraçades, somriures, petons.

Soc aquesta dona que freqüenta espais,
que ningú coneix al seu nucli íntim,
on segueix sentint-se forta, exultant,
amb un viu criteri que tot ho perfila.

Plena de les veus, de l’ambient, la llum,
surt cap a la nit amb noves savieses,
colpida per ser un ésser tangible
que es pot abastar amb els sentits, nítida.

Encara fa tombs per la ciutat viva,
conscient de ser corpòria, sensible.
Pren de nou el tren, tanca els ulls, somriu
assaborint l’ens que ja va esvanint-se.

Aquesta solitud
és la de quan no hi eres,
l’espai immens, callat,
darreres de ciutat

on l’autobús s’espera,
i un ésser arraulit
s’asseu en un pedrís
sense entendre qui és,

com l’ha atrapat el buit,
perduda l’opulència
d’aquell paradís verge,
de la vivència amb tu.