Vespre trist, de col·legial,
solitud i pluja densa,
els mitjons blancs bruts de fang,
l’aire carregat d’absència.
Verd als arbres, traspuant
el temps melangiós que alena,
els passejos són deserts,
les estàtues indefenses.
S’escola aigua en regalims
d’una pena que es dispersa,
no hi ha horitzó, sols boirim
per on s’enfosqueix la pèrdua.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de la solitud
Sobre el teu cos plora el dia
la seva blava pluja,
gotes que s’encongeixen
damunt la pell, blanc de lluna.
En silenci alces els braços.
delicada, tota nua,
i s’obre camins fugaços
sobre els pits la trista pluja.
Sola entre l’infinit
el teu cos pren la llum clara,
enllà dels núvols cruixits,
del cel, que obrirà clariana.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes per a dones
Li cau una llàgrima
en la freda nit
de la blanca galta
damunt del vestit.
Lleus gotes de pluja
cauen al terrat
amb un fons de música
i de desempar.
Les notes agudes
el fan plorar més,
tristor deixatada
al mes de febrer.
La lluna és rodona
i escalfa fluixet,
alta, bella i muda,
al terrat tot ert.
Fa una dansa trista
en la solitud
amb un cor d’ermini
petit i perdut.
Dins la meva ànima
és on s’ha posat.
―Salta al nou dia,
Pierrot estimat!
Vindran primaveres,
faran eixugalls
de llàgrimes teves
i dels meus pesars.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de les estacions, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 