Pluja i sol,
primavera festiva,
els teus rajos
traspassats pel plugim
suaus arquegen
amb una porpra ardida
tots els tons
de l’arc de sant Martí.
Pluja neta
que llisca decidida,
dolces gotes
caigudes a gotims,
transparents,
d’aigua rejovenida
que el cel llança
tal com si ens beneís.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de les estacions
Tarda de mullena i el verd que s’esponja,
l’aire dens de pluja bufega i escombra
el passat, els anys, d’on l’amor retorna
tènuement, callat, amb totes les formes.
La mare, a la infància, o un home que arbora,
i el fill, de la mà, tornant de l’escola.
Aire que al present escampa en rodona
amors que han restat, vols de papallona.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de la tarda, Poemes del temps
Somni de tarda grisenca i dolça,
cant de bellesa de cambra closa,
l’aire amb olor densa d’un home
vellós i bru, de tendra força.
Tarda absoluta de savieses,
de secrets íntims, xopa de pluja,
blavosa i tendra, abastadora,
del lloc més íntim on l’amor triomfa.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de la tarda
Cauen a pes
els sols que són els dies
rodant ben lents
fins acollir la lluna
i sota els vents
cardinals que pergiren
s’obren camins
a recer de foscúria.
La pluja cau
amb la mullena blava
gran cabellera
del cel escorredissa
les seves trenes
degotant en l’oratge
alenant l’aigua
que tot ho vivifica.
I arriba el fred
rigorós de gelades
reflectint cels
amb flors de gel i vidre
esclarissant
esperances badades
fent un apart
abans l’esclat de vida.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de les estacions
I en l’escuma del dia
queia una lleu pluja
suau com les carícies
que esperava d’algú.
Passava el temps dels arbres
amb les fulles verd somni
sota un cel de plom tènue
serè com el dolç aire.
I volia un amor
que seguís sent somriure
com la tarda sensible
que amb la terra girava.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de la tarda
Vespre trist, de col·legial,
solitud i pluja densa,
els mitjons blancs bruts de fang,
l’aire carregat d’absència.
Verd als arbres, traspuant
el temps melangiós que alena,
els passejos són deserts,
les estàtues indefenses.
S’escola aigua en regalims
d’una pena que es dispersa,
no hi ha horitzó, sols boirim
per on s’enfosqueix la pèrdua.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de la solitud
Sobre el teu cos plora el dia
la seva blava pluja,
gotes que s’encongeixen
damunt la pell, blanc de lluna.
En silenci alces els braços.
delicada, tota nua,
i s’obre camins fugaços
sobre els pits la trista pluja.
Sola entre l’infinit
el teu cos pren la llum clara,
enllà dels núvols cruixits,
del cel, que obrirà clariana.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes per a dones
Li cau una llàgrima
en la freda nit
de la blanca galta
damunt del vestit.
Lleus gotes de pluja
cauen al terrat
amb un fons de música
i de desempar.
Les notes agudes
el fan plorar més,
tristor deixatada
al mes de febrer.
La lluna és rodona
i escalfa fluixet,
alta, bella i muda,
al terrat tot ert.
Fa una dansa trista
en la solitud
amb un cor d’ermini
petit i perdut.
Dins la meva ànima
és on s’ha posat.
―Salta al nou dia,
Pierrot estimat!
Vindran primaveres,
faran eixugalls
de llàgrimes teves
i dels meus pesars.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de les estacions, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 