Category Archives: Poemes de la pàtria

Per a Vicent Andrés Estellés

Tot el teu cant em duu l’olor de tarongina,
de la terra solemne, de l’aigua de la font,
del càntir d’on rajaven les transparències clares:
l’amor gran a una pàtria, els secrets de les cambres,
i aquell vell vi dels pobres que feia plantar cara
a l’espessa tenebra de tortura i escarni.
El teu cant traspassat pels béns més generosos,
per una llengua viva que tot ho revelava,
pels cossos més amants, estesos com una ànima,
la dignitat callada, soterrada, invencible,
com un seny que regia enmig de la barbàrie.
I la força de viure, d’extreure de les coses
el seu innat prodigi, allò que s’escapava
de la cega ofensiva contra un poble, una parla,
on un amor immens la negra nit vencia.
Així  a tots ens  arriba el teu cant de pregària
fervent de resistència, i dolor, ple de ràbia,
emborratxat de vida, la més humil i clara,
amb la teva paraula nodrint els nostres dies,
dempeus, en rebel·lia, per mantenir amb tu viva
la dignitat intacta, la pàtria compartida.

Dedicat a Salvador Espriu

Amb les humils paraules del dolor,
home discret i sense somnis,
temptejaves de dir
l’esclavitud del meu poble.

Home penetrant i fi
que dins la còrpora humana
mantenies amb cremor
el continent d’una pàtria.

En aquell vast setge d’anys,
quan ens corsecàvem d’ànsia,
els teus versos mantenien
la torxa de la proclama.

Quan la llengua era prohibida
i érem escarnits a casa
tot el tresor dels teus versos
es desplegava en rotllana.

Perquè sabies que vèncer
és sobretot resistir,
que dintre l’enviliment
cal escoltar el vent i els arbres,

les prades, que diuen “terra”,
i aixecar-nos com muntanyes,
i mirar al lluny d’on venim
i saber que som la fletxa.

Anys de calendaris morts
d’on queien, seques, les fulles,
mentre l’embrutiment orc
assetja amb odi a les urpes.

Feixucs passaven els dies
embolicats amb draps negres,
i tu el cor amb el dolor
encès com una foguera.

Llavors amb mans de gegant
aguantàvem les arrels,
persistint, sabent que viure
és l’únic requeriment.

No s’aturava la vida
com no aturàvem la parla,
com al pòsit fons dels dies
aprenen els nens les paraules.

Pans i peixos es multipliquen
sorgits a les teves plantes:
en tu es sosté la fermesa,
en tu la convicció es clava.

Humana és aquesta terra
amb el temps que la compassa,
el do generós que arriba
amb la llengua i amb la mare.

Homes i dones sabem
que aquesta és la nostra pàtria.