Category Archives: Poemes de la pàtria

Edifici del Born, 1876

Que opac, aquest viatge,
d’esquena al bosc, muntanyes,

El mes que ve, ja estiu
 i la calor s’esbrava.
Vindrà la part de festa
–trobada amb el teatre-,
a un dels barris més mítics,
Barcelona nostrada.
Passejaré pel Born,
en bellesa emanada,
pels antics bastions
d’esglésies, balcons, cases,
pels carrerons estrets
on ni un carro passava,
i entremig, colossal,
l’edifici que s’alça
fet de ferro forjat,
espai, llum, elegància
el museu ciutadà
que els enemics delata.
És bona perspectiva,
la de la meva tarda.

tot i que la natura
m’ha quedat escapçada.

Aquest és l’espai del sud,
el dels hiverns tan benignes
que em té transitats camins,
que encisa la meva vida.
El dels meus tombs i festeigs,
 i on m’he enfonsat sense mida,
on després he reeixit
i he conformat el meu viure.
La seva llum singular
d’hivern, límpida i humida,
la llengua, on bressola el mar
escampant-ne l’olor, el ritme.
Aquí he marcat coordenades,
aquí he arrelat a la terra,
a l’ànima catalana,
inserta en l’ancestral gènesi.

Retrobo el meu món lliure,
on jo soc inserida,
ésser d’aquests rodals,
així alta i confegida,
totes les il·lusions
són de la meva mida,
tots els punts cardinals
les meves quatre vores,
i aquesta geografia,
mediterrània antiga,
de mar, de flors boscanes,
dels entranyables mites,
conviccions, savieses,
la deu evolutiva,
d’allà on jo parteixo,
on cada instant arribo,
cada cop més enllà,
la fruïció menant-me
a un món inacabable,
fontanes infinites.