Venia aquest vent,
llunyà, obstinat,
recorrent la terra
des del firmament,
sol en el seu gènere,
tot absort en ell,
com si explorés
terra despoblada.
Col·lidia amb mi
esbullant cabells
m’esculpia el rostre,
tot el meu perímetre,
em palpava, expert,
m’entortolligava,
i íntimament,
delerós, conscient,
amb tot el seu tremp
ferm m’escodrinyava.
Fins que, cautelós,
de mi es deseixia,
assenyat, silent,
em deixava anar,
girava cos, mans
vers terra llunyana,
sabent que jo no era
qui amb passió cercava.
Alfred Émile Léopold Stevens
Escriure
és sostenir el temps
fugisser com una bufada,
complex com un calidoscopi
en moviment,
remorós com la vibració
de l’energia d’una onada.
Escriure
és mantenir el temps
sense fons, sobre l’abisme.
A totes dues bandes,
a sota mateix,
desaparició i no–res,
igual que el transcurs del viure.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de la passió, Poemes solars
António Gomide
Cap al l’aire entendrit venta el mar tebior,
dialoga l’orquestra i la dansa fluctua,
cadència delitosa de passió que abrusa
bategant, lleu i alada, entre nacre i cotó.
Damunt la sorra molla una parella balla
al so d’una sonata fluint amb fruïció;
tres músics a peu d’ona la toquen amb fervor
mentre el mar blau turquesa bressola la seva aigua.
La dona és la passió, vestit vermell de dansa,
que les notes intactes fan bressar de dolçor,
el sol és clar de lluna que vessa d’escalfor,
l’aire és de mel i encís en el capvespre plata.
Bellesa convocada amb les parpelles closes,
amor al ple invocat en la forma d’un cor
que la dansaire porta obert al seu escot,
i mulla el seu delit en la mar encantada.
El temps tria per sempre aquest bell aliatge
–si se n’anés d’aquí no trobaria lloc–.
Fondària d’existir, delícia afruitada,
navega al mar feliç l’avenir en una barca.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de la passió, Poemes del desig, Poemes i balls, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 