Category Archives: Poemes de la passió

Se’m mouen dins totes les paraules,
els versos deslligats d’un poema,
i no puc davallar al fons de mi,
a la tarda assolellada i neta.

Parlen ara aquí dins del vagó
alguns estudiants de l’Autònoma,
jo, boli en mà, vaig capcinejant,
i no soc poeta ni rapsoda.

Com dormiria amb un plàcid son
al nostre llit de tants anys enrere,
cauríem tots dos perduts d’amor
amb els somnis que ens somiaven sempre.

Com m’ha costat saber què vull dir,
sols trobar-me amb tu a aquella cambra,
tots dos hàlit de la joventut
alenant felicitat plenària.

Entre l’olor de les flors
i les carícies de l’aire
deso aquelles matinades,
totes les nostres nits gràvides
on el teu cos en el meu
originava el miracle,
tot l’immesurable amor.
Era plenitud diàfana,
fondo somriure del temps
entre tots dos cabdellant-se,
un absolut abocant-se
d’un a l’altre, incontinent,
un corrent de joventut
des del zenit proclamant
la infinitud del desig,
el seu desig d’infinit.

Potser passa només
que duc la teva flaire,
la teva dimensió
d’home que em propulsava
cap al millor de mi,
la creació d’amar-te,
l’aventura del món,
tu, misteri insondable.

I sempre vas amb mi
pels camins de bellesa,
per les grans avingudes
on tant ens van conèixer,
per totes latituds
on existia amb tu,
quan jo era immortal,
intensa, passional,
feta sols de tendresa.

Torno a ser de nou plena d’aquell temps,
de la màgia intacta que inundava l’aire,
de qui érem nosaltres, la fúria d’amar-nos,
l’amor penetrant-nos, aquella atracció,
aquella passió lliure condensant-se.
Junts vam estrenar el profund del viure,
la seva aventura, la seva delícia,
la tendresa immensa amb què ens construíem,
el sentit del món, que a les mans teníem.
Que llarg, aquell temps bressat per la lluna,
que bell i fragant, els dies girant,
nosaltres fruitant en les nits translúcides.
Quin sol fulgurant el resplendiment
de petons ardents, de carícies fúlgides.
Com et vaig amar, desbordant saviesa
de què em va dotar l’amor teu de faula,
intens encanteri tendre com un pètal.

És l’aire del nostre temps,
en què sempre t’enyorava,
tot era pendent de tu,
del teu amor, que extasiava.

El temps se m’ha escorregut
cap a uns llimbs, ja deslligada
del teu cos, nom de l’amor,
mai de qui vam ser nosaltres.

Segueix el temps preparat
per cada nostra trobada,
només que el meu cos és sol,
xopat de dolor, sens vàlua.