Category Archives: Poemes de la passió

De quin estrat m’estimaves
de tots els que a tu et formaven,
o des de quins t’allunyaves
o estaves en contra meu.

Pensava que ens pertanyíem,
i aquesta va ser l’errada,
no tenia perspectiva,
i vaig caure brutalment.

Però aquell nostre absolut
de temps, anys, era veritat
al meu ser enamorat,
que igual guardava distància.

Si et deixo anar voleiant
al vent de totes les pèrdues,
què restarà ja de mi,
tu que al meu costat aplegues
de tot l’amor la saviesa
que vam fer brollar, existir.
Inserta en la nostra màgia
és com he seguit vivint,
a l’estrat de més endins,
dolor i traïció voltant-la.
Aquella vivència ardent,
la meva dimensió exacta,
sempre ha perdurat roent.
Sols amb mi serà colgada.

Era el temps suau el que em duia a tu,
la més gran bellesa a la nostra cambra,
l’olor de la pluja, la tardor emparant-se
en la gran tendresa que regalimàvem.
I sí, era aquest temps de tants anys enrere,
i jo tan disposta com si ni un sol dia
m’apartés de tu. En tu renascuda,
també en mi mateixa, atenyia el món,
la seva riquesa, el plaer punyent
de viure a la terra, amb tu immarcescible,
com ho has estat sempre.

Digue’m on se’n va anar
la nostra joventut,
la tendresa fragant,
l’ímpetu d’estimar-nos,
l’espiral d’aquells dies,
per sempre els més intactes,
fent de tu única tria,
home absolut i astre.
Vas penetrar en mi
fins dins el moll de l’os
modificant les cèl·lules,
que sens tu a penes viuen,
i m’he arrossegat
quaranta-dos anys més,
perquè viure sens tu
per res basta la vida.

La teva absència és
el respir que m’ofega
la buidor al meu espai
que constantment trontolla,

immensitat arreu
sense ni arrel ni rella,
la meva estàtua amorfa
en els anys que s’escolen.

La meva boniquesa
no ha estat mai més mirada,
la tendresa que duc
mai més no percebuda,

he errat amunt i avall
constantment aliena,
solitud de la nit
que arriba estèril, muda.

La teva absència són
les estacions que passen
ferides per l’esquerda
coent del món sensible,

mitja figura boja,
eixorca i esventrada
que sóc jo tota sola,
amb la sang escolada.

Van córrer un dia les flors escampades per l’aire,
va córrer la bellesa del mar, la veu suau d’un home
que m’estimava, amb la seva escalfor oferta.
Va córrer també la joventut, quan els errors
no ens tocaven, quan no ens havíem equivocat
i l’aire duia sols aromes i els somnis eren tries
que mai es podrien esbarriar. Van córrer els viatges
en els trens recorrent de nits Europa, i el temps
inacabable, que no sabíem que s’anava descabdellant
i que deixaria un deixant de pèrdues i de llàgrimes,
i de camins per sempre trencats, i de dolors i cruentes
veritats, d’equivocacions irremeiables. De mals
comesos també a d’altres, gairebé sense voler,
inserits en la terra viva mentre quedava rere nostre
un reguitzell de fulles seques, i seguíem caient i
redreçant-nos, amb una solitud com mai no haguéssim
pogut imaginar. Cada cop més vençuts, més perduts
i incapaços, enfonsats en una realitat que un dia
ens xuclaria definitivament cap a la fi.