Category Archives: Poemes de la passió

MalcolmT. Liepke

Estàtica de nou,
cara al teu egoisme,
així em veig, sense goig,
els dies que vindran,
que m’arrabassaràs
vers el teu benefici.

Així és com ha estat sempre,
però encara t’he permès
que furguis al meu temps,
sense que ja en disposis.
Sense que donis res,
ni just pronunciant gràcies.

Les persones que fórem,
gens el temps ha mudades.
Jo em dono per comprendre,
per tornar-me més sàvia.
Sabent que em decebràs
et brindo nova entrada.

Kelly Petrie

Aquella passió parlava de mi,
tan sols de mancances, d’arrelar en algú,
vertical crear-me, alçar tot un món
amb mútues potències, foc alimentant-se.
Va neixe’m l’amor sobtat, com un mar,
fondo fins l’arrel, tendresa esqueixant-se.

Dolor furient fou la negativa,
la burla, l’escarni, l’abandonament.
Simplement, no-res i daga clavada.
Ben bufetejada, sagnant del costat
a raig, sense embena, vaig plegar els parracs.
No sé encara com dreta m’aguantava.

Allò va passar a un país remot
dins d’una foscor esfereïdora.
Va ser en el temps de la joventut,
on el meu amor fet d’ardor cremava.
I es va desplegar tot just a frec teu,
en l’abrupte pol del teu rígid signe
-tu incommovible-, ventant negativa,
aquesta duresa colpejant sens fi.
Ets només aquell qui vaig estimar
amb tot el punyent del meu ésser jove,
amb una tendresa que en mi fulgurava,

amb un vast dolor de fera ferida.
Sí, un gran amor cara al teu cinisme,
allà on rebotava, on jo em dessagnava.
Uns motius risibles, sòrdids, egotistes
feien deturar-te, frenar el meu embat.
Així era, a l’alçada de tanta indigència
a un país remot desfet, escolant-se.
Així el patir del gran terratrèmol,
allà on tremolàvem, cada un a un planeta.
I al teu fons, terror de viure, d’amor,
dallant tots els brots vitals que esclataven.

Pierre Julien

T’he reconegut, amb els teus ulls commovedors
que se’m van perdre en el temps de la joventut,
en el subsòl dels anys, allà on a tots dos ens
creia encara verges. Jo davant teu, amb l’ofrena
de mi arrelada dins del cor i a les venes, o bé
girant al teu voltant amb les meves ones
concèntriques, tu com un déu que ho irradiava
tot alçat dalt d’un pedestal, un déu irat de cor
captiu i temorós que no va arribar a convertir-se
en humà, que no va saber trobar la seva real
dimensió, la seva fortalesa veritable. Jo no sabia
aleshores que ja duies inscrita la mossegada
de la serp que havia promogut la teva expulsió
del paradís. Tu, que vas fer servir el teu poder
omnipotent tan sols per estavellar-me contra
la presó en què el teu cor i la teva ànima eren
presoners, la teva oculta tortura. No va virar
el teu ésser, per a mi totpoderós, a convertir-se
en humà, perquè ara sé que aleshores ja tenies
desterrats per sempre els grans goigs de la vida.

I vaig haver d’admetre que allò havia passat,
que tu deixaves lliures els nostres destins nus,
que jo era un accident al teu tenallat viure,
criteris capgirats, el seny enterbolit,
l’època estalinista que us constrenyia a tots,
on també els vostres credos, com grans blocs de ciment
estàtics, obsolets, ara se us ensorraven
amb el frau comunista. Immòbils, despullats,
amb el buit sota els peus, empassant-vos la terra.
Allà, el meu amor estavellant planetes,
allà, la teva por que es protegia, inerme.
Eres, com tot Polònia, un ésser captiu, feble,
fustigat molts anys per déus d’inflades parpelles*.
Allà, el teu terror, a tots, a tu mateix,
la llibertat primera, que era jo qui encarnava,
servit per prostitutes que al teu índex giraven.
Allà, el meu amor, per caminar estrelles,
allà, el meu desig, que no et va fer renéixer,
allà, el meu dolor, tot just en retirada
d’aquella guerra cruenta, de què vam ser-ne ostatges.

• Vers del poema Elegia, d’Adam Zagajewski. Exactament: deus soviètics d’inflades parpelles