Category Archives: Poemes de la nit

S’albiraven les taques del lleopard
entre la selva atapeïda d’assutzenes,
el foc de fogueres crepitants s’avivà,
la nit salvatge queia, lluent com l’atzabeja.
Un aire vibrant va sacsejar el temps
amb aleteig transparent de libèl·lula,
polsim daurat d’estrella es va vesar
i va quedar suspès, estès per la grandesa.

Joan Miró

Nua nit escapant-se, infinita,
els estels aguaiten al voral del cel,
la negror s’endinsa, giravolt d’espira,
la quietud s’escampa amb un  mormol lleu.

Clar de lluna es vesa en la negror closa,
translúcida clapa de rodal celest,
al cel insondable les estrelles d’òpal,
la terra somia un matí d’argent.

Es trenca el silenci a la terra opaca,
vers la lluna intacta s’eleva un lladruc,
corredor noctàmbul, drecera, escala,
vibràtil contacte entre terra i llum.