Fa giragonses el tren
avançant entre muntanyes
cobertes de verd espès,
amb pluja de matinada.
Ens aturem a estacions
belles, a mesura humana,
una festa enmig del bosc,
Modernisme que es desgrana.
Quin trajecte tan formós
entre natura salvatge.
Prop de l’estació final,
nostra mar mediterrània.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura
Seguim el paisatge
de pins i de boscos,
de cel blau que s’obre
sencer com un goig,
mentre estacions passen
polides i blanques,
i el sol vessa rajos
com aspes de foc.
I ara és hivern
en aquesta terra,
encarada al mar,
fulgent de claror.
Quin delit de viure
encomana i crea
mentre el tren travessa
tot l’immens tresor.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura, Poemes de les estacions
Va persistint el tren
fins a estacions i andanes,
de cop llisca suau
just a punt d’aturar-se.
Dins el vagó, tot blau,
la claror hi fa festa.
Arbres dins el paisatge,
lluna a la capçalera.
Una bellesa, una aura
que omple tot el paratge,
extens, dimensional,
albirat en fondària.
Un paradís penetra
en tot ésser que el mira,
se li incorpora endins
com consciència viva.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura
Recupero el meu terreny,
el paisatge de valls, d’arbres,
les belles rutes en tren
travessant un món selvàtic.
Un paisatge canviant
a mida que el tren avança,
amb el cel que va rodant
vist des de tants girants angles.
Quin bé de vitalitat,
el cosmos dins el seu ritme,
presències descomunals
per damunt les nostres vides.
Corrent al seu propi impuls,
no ens són pas desconegudes,
forces que endins duem tots
a nostra humana mesura.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura
Aquest cel blau, pausat,
desaccelera el ritme
hi va al compàs el tren,
les estacions petites,
el lliscar entre turons
amb el marcat descriure
de singlades, revolts
entre sol i migdia.
Un món de seda en floc
a l’hora de la tarda
enmig de pau, silenci,
converses encetades.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura
Són les cicatrius obertes
del cos cosit a ferides
el que em torna boteruda,
que m’aïlla de la gent,
que no em deixa integrar-me
en el món, el seu corrent,
en allò que és tan pragmàtic,
i sa, resolut i fet.
Però no hi tinc cap interès,
no hi trobo res que m’ajudi
a comprendre ni a avançar,
a eixamplar els meus sentits
vers l’acceptació del món
exempt d’aquella barbàrie
on vaig néixer, créixer i soc.
El món natural i savi,
amb les seves lleis estables
de cícliques d’estacions.
Aquí és on jo m’interpreto,
pertanyent a la natura,
de qui tan sols lleis accepto.
De les humanes, renego,
i de l’estirp familiar,
que em va fer perdre per sempre
en un turment sense treva,
en dolors esparverants.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la natura, Poemes de maltractament, Poemes ombrívols
Aquest és el paisatge
que tant he enyorat,
que era inabastable
el temps de malaltia,
i podria plorar
de tornar-lo a copsar,
de dalt el tren estant,
camí de l’alegria.
Davant la seva gràcia
borbollant d’energia,
de la tendror que emana,
em fa glatir, delir.
El meu món vegetal,
de dolcesa incessant,
sempre íntim, tot brostant
d’il·lusió, que escampa.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura
Lionel Valden
Llisca el tren
de retorn cap a casa,
tot xardor,
cremor damunt la pell,
són feixugues
les estacions que passen
enclotades
als túnels sense temps,
on xerriquen
les rodes, amb espurnes,
com l’infern,
d’ofegant bullentor.
Enyorem
el dia on despunten
les clarors,
les refulgents lluors.
Amb els pins,
que espigats, graciosos,
tots retorts
s’eleven al cel blau,
i glicines,
campànules, roses
que s’aboquen
a jardins flamejants.
Bosc isard,
humanitzat de segles,
que exhibeix
el seu propi segell.
Mai no es plega
al vessant que l’orienta
la mà humana
i s’alça turbulent.
I s’admira
i frueix engrandint-se,
prenent saba
del terra de l’estiu.
En té prou
amb l’aliment que pisca,
no reclama
concessions ni capritx.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura
Un gran tràfec de trens, turbulència de sol,
ocells esvalotats que piulen, xerrotegen.
Després el suau lliscar del vagó a les vies,
l’espectacle imponent del finestral tot límpid.
Valls i boscos, flors i viles si s’ha tingut la sort
de trobar lliure un lloc ran l’ull que fa entrar el dia.
Verd, fronda atapeïda, deliciós el cel,
d’un blau safir intens amb dolça nata fina.
I el sol és el galant que fa música i ball
i tots els sentits fibla, com un joiós amant.
Van passant els paisatges, s’esmunyen estacions,
els túnels es traspassen, arribarem a port
mitjançant l’experiència de la natura intacta,
aliena d’humans, que sempre és sobirana.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura, Poemes del sol, Sonets
S’obre la llum del capvespre,
la claror de fina seda
transparent i lluentada
poleix contra el cel els arbres
mitològics al besllum.
Publicat dins de Poemes de la natura, Poemes de la tarda
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 