Category Archives: Poemes de la Mediterrània

Quina forma pren la nit
amb tu, Barcelona meva,
paraments a les terrasses,
a un racó toca una orquestra.

Pertot claror condensada,
a un cantó s’obre una església,
rellent de mediterrani
i el vent, que tot ho penetra.

Encisament palpitant
damunt llambordes de segles,
amb la lluna expectant
com l’amor fa les conquestes.

No vull marxar mai de tu
em vull quedar amb tu per sempre,
xopa la nit els carrers
amb una sentor de festa.

El teu gòtic encén llums
amb les rosasses suspeses,
portalades i fanals,
vida íntima i intensa.

Somni ja abans somiat
incitació i descoberta,
els arbres et fan costat,
la pau en tu pren consciència.

Ens aculls al teu redós
protegint-nos del cel negre,
cap malvestat mai vindrà
dins la teva nit encesa.

I faig voltes sobre meu
per copsar-te la bellesa.
Barcelona, solcs endins,
ets claror damunt la terra.

Tinc l’ànima laietana,
sec damunt de set turons.
La Mediterrània pura
jeu damunt dels meus faldons.
 
El mar em bressa i em canta
i de nits s’abraça a mi,
i jo encenc fanals i flaires
per il·luminar els camins.
 
Servo en mi una llengua antiga,
sonora, fonda, anhelant,
que de dia compta faves
i de nit fa veu galant.
 
També em poblen altres parles
d’altres bells indrets humans,
ampla i grandiosa és la Terra,
i cap a mi que fa cap.
 
Jo acullo a tots, ben graciosa,
però m’han de dur al Ball del Ram,
i portar-me amb galania
al seguici dels gegants.
 
Deso dracs i roses roges
a les entranyes cremants,
per donar compte que al món
hi ha excel·lència i malvestat.
 
Tinc arquitectura fina,
deliciosa, exuberant,
que viu tota en harmonia
des dels vells temps dels romans.
 
Les meves Rambles envegen
moltes altres capitals,
i s’hi barregen turistes
i industriosos ciutadans.
 
Tinc grans artèries i venes,
i delicats capil·lars,
sóc dolça i esquerpa alhora,
i vesso creativitat.
 
Respiro els aires que em porten
navegants d’enllà dels mars,
d’altres que arriben per vies
i en avions hostatjats.
 
Així jo mai no m’ofego,
i tiro sempre endavant,
i avanço, aprenc i navego
al cor de la humanitat.
 
Desequilibris em solquen
que em fan patir de veritat,
carrers de tristor, pobresa,
lletgesa i adversitat.
 
L’especulació m’escola,
tota explotació m’esqueixa,
només voldria harmonia
i sentir petards de festa.
 
La meva essència és tranquil·la,
indolent i tolerant
però se m’apilen a plantes
pesars d’una gran ciutat.
 
Les presses, enveges, pugnes,
molts tràfecs desorbitats,
trànsit, perills, fam, embussos,
fanàtics de cor corcat.
 
Tot això em dóna mal viure
però amb els braus ciutadans 
prenc un bon cava fresquet
i jec al sol a somiar.