Prenc l’ordre d’aquest món
de remorosa vida,
de colors esclatants,
tot claror sense mida.
Dins meu, només garbuix,
sang seca a la ferida,
enterboliment mut
dins l’ofegosa cripta.
Vull assemblar-me al món
al seu natural ritme,
al senzill bategar,
fer-hi funambulisme.
Fujo endavant d’angoixa que em tenalla,
m’afanyo viva cap un horitzó clar
i vull plantar entre el temps del meu dia
gestos, valors que em puguin rescatar.
Temps amb dolor entre buidor d’amor
que ha ressorgit del fons del mar, tenebres,
on el sol pot assecar-me la sang,
les cicatrius amb res no es temperen.
La voluntat de ser feliç em mou,
per molt petita que pugui ser una festa
deleixo a fons el seu regal tot nou.
Ara ja no, no desespero, sols
un feixuc llast resta dins meu i em crema,
però trio el sol com la més gran conquesta.
I m’arrelo en la llum, en el dia que avança,
en l’espai que m’acull, en el temps que em traspassa,
en els amors que foren, en els que encara em sanen,
una força punyent que és la joia de l’ara.
Al misteri de ser viva i forta entre els altres,
en aquest creure en mi, en la força d’alçar-me,
i amb l’esguard prest trobar la drecera que em salva
atreta per la brúixola que no em deixa enfonsar.
Així eixamplo els meus dons bells i incommensurables
com a dona que soc, completa, insubornable,
que s’aixeca a volar a cada passa i acte.
I arrelo en nació en terra catalana,
en una llengua tendra, immensa, inabastable,
en la lluita que duu la llibertat guanyada.
Prenc el pols al temps situant-m’hi enmig
i navego nits, i encenc els espais
justa d’esperança.
Duc aigua amb mi per la travessia
i no prenc res més, sols bec a galet
l’aire que duu el viure.
Em nodreixo així, assajo somriures,
prenc identitats de qui vaig ser i soc,
i tempto la vida.
Faig puntades de lletres, paraules embastades,
cuso vores, vivències d’una època a la baixa.
El color del meu fil és uniforme i cansa,
i es va segant a estones, i deixa males traces.
Vindrà un temps on jo brodi alexandrins i iambes,
on fistonegi hores d’harmonies intactes,
i el teixit que recami tindrà calats i randes,
ormejos de llum viva, i esdevindré puntaire.
La meva vida d’un fil
penja i a l’aire bascula,
i jo, com ancestralment
la nissaga humana ha fet,
m’encomano a tots els deus,
al meu fat, la sort, l’atzar,
perquè no hi hagi borrasca
que em faci caure al no-res,
i el futur sigui habitable,
i un peu ara, un peu després
pugui pausada assentar-me
en una terra ara estable
i campar, feliç i lleu.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de la llibertat
William-Adolphe Bouguereau
Potser rodolarà
el jorn a l’alegria,
soc una espectadora
del seu bellíssim cicle,
que no és pas per a mi,
que no puc viure endintre.
Remoc temps aturat,
prenc la iniciativa,
em tinc per companyia,
servo la llibertat.
Obro nous horitzons,
em dono a la ventura
per si es somou i afluixa
el meu ésser tancat,
amb tants esculls que em tiben,
tants entrebancs pesants.
Un diumenge de treva
per lleugera inventar-me,
com en entrar a la mar
i tornar a ser nounada.
He tornat al meu món més ferma i reforçada,
situada en el temps, més conscient i sana.
Sense tancar-me a res, la perspectiva ampla,
els passos que he de fer, un darrere de l’altre.
Un ésser retornat després de proves àrdues,
un peix que ha canviat per un oceà el mar,
un medi aliè i abrupte, un xoc descomunal
on s’ha anat capbussant fins a trobar-ne l’ordre
i ha anat desllorigant la bellesa i la ruta.
I m’he ressituat tornada al continent
-quin viatge tan llarg- on tinc vida i espurna.
Del tot m’he deslligat, he aplegat fortalesa,
i tinc nova consciència del meu valor, alçat,
que sola he empunyat en una altra biosfera.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de la llibertat, Poemes sobre la bellesa, Sonets
La meva vida es mou sense cap cosit ferm,
tan sols se sosté amb puntades i embastades.
Deu ser la meva tria, sense ni adonar-me’n
de no lligar res fort, discórrer amb molts pocs marges,
d’anar a allò més profund amb res que m’engavanyi,
d’estendre’m cap al món, de planejar viatges
en què sola faig ruta, fadada i confiada,
allà on només em guia el meu sentit i tacte.
També aquí visc així, a aquesta meva terra,
i profuses vivències les prenc com les riqueses
amb què em genero al món, amb què en faig consistència.
I amb plena llibertat, la porta sempre oberta,
faig els camins senzills, cercant les descobertes
que amb un cosit lligat arribaria a perdre.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de la llibertat, Poemes per a dones, Poemes sobre la bellesa
Etiquetat Poemes per a dones
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 