Category Archives: Poemes de la guerra

Des del riu fins a la mar Palestina serà lliure

Des del riu fins a la mar
Palestina serà lliure

Crims aberrants, monstruosos
ens són el teló de fons
d’aquests dies d’existència,
aquí, on tresquem per la vida
en unes traçades sendes
encara en la pau del temps.

Els valors humans a dintre,
tornats tots incandescència,
esllavissant-se a les bandes.
Com poden mantindre’ls ferms
si l’horror que us aniquila
copsem endins i ens esglaia.

Com confiar en cap valor
quan ens cremen les entranyes
mentre el clamor d’extermini
d’un vell poble musulmà
i humanament germà
clama al cel pel genocidi.

Mai heu estat tan propers,
la vostra carn és la meva,
la vostra sang, la que em corre,
els vostres fills, homes, mares,
dins de l’íntima consciència
d’un amor que no s’acaba.

Horror d’ulls esbatanats
de les tendres criatures,
nens tremolencs, nens trencats,
el dolor esgarrifat
per un plany que és sols tortura,
que arrenca el cor trossejat.

Dempeus al vostre costat
poble enter de Palestina,
vostre plany no cap en segles,
si bé en setge i crim vivíeu.
Us aixecareu de nou,
resistiu per sobreviure.

I en la vostra terra extensa
reconstruireu la vida
sereu pàtria, sereu ferm
pel vostre déu que us somia,
en una era tota nova.
Creieu que el món us estima.

Des del riu fins a la mar
Palestina serà lliure.

Guerra

Persistentment
la sang degota,
amarant sense treva
la terra xopa.

Inconsolable
el dolor assola
la ciutat devastada,
la terra eixorca.

Crits esqueixats
el cel perforen
cercant àvids la pau,
burxant la fosca.

Vencerem

Assassí del meu poble, escolta:
toquen a mort les campanes,
els rius purs empudegues i ensutges,
amb obusos ens delmes i esclafes.
T‘acarnisses destruint les vides
de la meva civilització mil·lenària,
On escups els gargalls d’ignomínia
la mort cega esquartera i esclata.
S’arrengleren cadàvers a la terra
xopa de la nostra sang agrumollada,
però nosaltres vencerem sense treva
seguint sent catalans, construint pàtria.

Dona de cos ocult

La guerra apunta de dret contra tu
amb la seva violència esgarrifosa,
dona de cos ocult i mutilat
sota un teixit absolut de blavor fosa.
La guerra es cenyeix al teu pit
que ni tant sols alenar gosa,
i ni els cops que d’arreu sents venir
esquives dins la nul·litat que se t’imposa.
A cap indret on ets no neix cap cant,
només hi ha cops a plom, pesos de roba
amagant-te com un ésser delirant
que no es pogués suportar ni a sol ni a ombra.
Dona suau, perfecció de la natura,
no tens més horitzó que ser vexada,
cap més tria que aquesta que et despulla
de la teva humanitat, que és sobirana.

De fons, el cant

espardenya contra el feixisme-nazisme

Està girant l’hora sorda sota l’estrèpit de bombes,

quan la dolçor dels somriures és enterrada a les tombes.

Els ossos humans que cruixen, la carn que es bada i rebenta,

dolor que s’abat d’avions i de tancs que cremen l’herba.

Llàgrimes tenyeixen plors en dies orbs sense escletxes

i la sang que s’ha escolat es coagula a les rieres.

L’home ja toca la fossa, terra i tomba, arma calenta,

cava el regne de la mort, de mort sobtada i mort lenta.

Mort de budells esventrats, mort de bala que penetra.

 

I de fons se sent el cant de la vida, que ens espera.

 

Qui ha gosat vessar la sang de la tendror i la rosella?

Quina maquinària vil repta al crit d’odi i quimera?

Destrucció cega que avança per carrers, i espanya i trenca,

i s’abraona, voraç, sobre l’alba i la innocència.

La mort, com malvada nit, passa deixant una estela

d’esqueixament i clapit, dolor, malvestat i esquerda.

I cossos amb bala al pit i ferides que es cangrenen.

 

I de fons se sent el cant de la vida, que ens festeja.

 

Està girant l’hora sorda quan s’ha pres l’odi d’ensenya

i apila els arbres tallats i n’encén, cec, la foguera.

I s’afanya a devorar el millor fruit de la terra,

i es creu que serà eternal, i delira amb la conquesta.

Però torna a ser vençut per una força que el sega.

 

I de fons se sent el cant de la vida, que penetra.

 

I creixen els estendards a les viles i a les eres:

l’home només és humà quan ofereix la mà i sembra.

Galeria

En la ciutat vençuda

This gallery contains 1 photos.

         Aquell 27 de gener del 39, en la ciutat inerme, tocaven a morts les campanes de totes les esglésies veïnes. Aquell era el so aclaparant de la derrota definitiva.      La mare va agafar la maleta i … Continua llegint

Així que el sol despunti

 

 

     Què  són aquestes llumetes que s’encenen, mama?

     —Són les lluernes, cuques de fer llum.

     —Són com bombetes petites.

     —Sí, per això no has de tenir por. Elles ens fan companyia.

    —Són precioses.

     —Sí, el món és molt bonic.

     —Espera, em fa mal una pedra… a sota de l’esquena…

     —On? Vine, que hi passaré la mà. Així. Encara et fa mal?

     —No, ja no… Quina olor més forta!

     —Sí, són els pins. Respira fondo. Que no vols dormir? Vine, posa el cap a la meva falda.

     —Espera mama… no moguis la mà. És que em fas pessigolles.

     —D’acord, rei. Però tu procura dormir.

     —I tu, que no dorms?

     —No, jo et vetllaré el son. I així que el sol despunti seguirem endavant.

     —Que estàs plorant, mama?              

     —No… és per tot aquest atzucac on som… Mira el cel. Oi que és meravellós?

     —Saps què és el que em sap més greu?

     —Què, rei?

     —Haver deixat la gateta. Creus que trobarà menjar?

     —Sí. Tot anirà bé. Al món hi ha un equilibri que fa que tot sempre es regeneri.

     —I el pare ens vindrà a buscar a França?

     —Sí. Quan s’acabi la guerra.

     —Mama! Què és aquest soroll?

     —Deu ser un isard, o una gasela, que baixen a beure al riu…

     —No, mama! Són homes! No sents les veus? No veus les llanternes?

     —Shhhhh…

     —Tinc por.

     —Escolta’m bé, rei meu, tu fes-me cas en tot, perquè si ens troben en aquestes muntanyes ens mataran, sents?