És la meva tristor
que m’envaeix el cos,
l’angoixa de les nits
colgada en solitud,
res sota dels peus sòlid
i l’ànsia de trobar
a un lloc un paradís,
retorn de recer i pau,
d’alegria fecunda.
Tot paratge, un desert
per algú que és perdut.
Aclofada dins meu,
d’un topant cap a un altre,
tot dol i acabament.
L’angoixa de mitjanit,
quan un sotrac em desvetlla
del somni cruel, sumit
enmig del sutge més negre.
Somni sense definir,
tan sols patiment emana.
Deixa el bassal de verí
en què em desperto inundada.
A poc me la vaig fonent,
l’angoixa que em té corpresa,
quan ja m’he alçat, vertical,
i m’escalfo llet per prendre.
Reconec llavors el món,
el més íntim, el de casa,
i m’enduc la tassa al llit
i obro el llibre per la pàgina
darrera que vaig llegir
amb un punt que just la marca.
Em circumscric de bell nou
al seu orbe i personatges.
Refaig de nou el sentit
de qui soc, dels límits d’ara,
i després torno a dormir
fins a obrir els ulls, angoixada.
Frank Dicksee
Ferma he d’exaltar
la vida que em vibra.
Sense cap amor,
ningú que m’estima,
tinc com una mort
endins inserida
que en moments assalta
i vol fer-se lloc.
He de retornar
a tota delícia
que en mi granment servo
i aixeco en onada
i amb tenacitat
decanto balança
cap a la bellesa
que enardeix el món.
Penso en el fred Petersburg,
aquell cel immens del nord,
rius i afluents embravint-se
i la neu cobrint-ho tot.
Veig la bellesa aplegada,
majestuosa, al carrer,
ciutat de corts i de danses
amb vells dormint als cancells.
La solitud concentrada
fumejant en tot alè,
i a cap cambra, cafè o plaça
l’esperança no es concep.
Ple de placidesa
es desvetlla el dia
mentre vaig fent via
cap a l’estació.
I vaig pensant mentre
en els meus secs somnis,
on hi soc d’incògnit,
tots buidats d’amor.
Escalfor i bellesa
sempre em són furtades.
Jo espero, ja al somni,
trobar-hi caliu,
un bon esmorzar
de pastisseria,
en un local càlid
prendre-hi un bon cafè,
però només hi ha
una llarga cua,
herbes aigualides,
i per menjar resten
galetes pansides.
No hi ha tampoc taules,
i ara el fred penetra
per cada un dels angles.
Soc a una ciutat
del nord, que sé bella,
no en recordo el nom,
ningú no sap dir-me’l.
Hi ha d’haver un palau,
punt de referència,
de bellesa excelsa,
però mai no hi arribo.
Cada cop més m’erro
i més me n’allunyo,
sense intuir el centre,
just en uns darreres,
a la perifèria,
sense cap ressò
ni hàlit de dolcesa.
Sola, decebuda,
ja plena d’angúnia,
per sempre aquí resto,
i res no m’indica
el camí que cerco.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de desamor, Poemes de la desesperança
I t’he vist
tan desvalgut i pobre,
amb els ulls
abocats a l’abisme,
que s’ha obert
dintre meu la ferida
d’estimar
qui és desemparat.
Però en tu
hi nia el teu perill,
destructiu
per tu mateix i els altres,
i és així
com he de defensar-me:
no entendrint-me,
rebre, no sols donar.
I tots els meus paradisos
he perdut, són ensorrats,
així ho somio de nits,
clarivident, trasbalsada,
sense saber on anar a raure,
el meu amor sens topant,
inhòspit i buit el món
on he anat sobrevivint,
on he agençat, ple de força,
un univers personal,
sense absoluts, ple de pèrdues
i un lament al fons constant.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Digue’m on se’n va anar
la nostra joventut,
la tendresa fragant,
l’ímpetu d’estimar-nos,
l’espiral d’aquells dies,
per mi els més intactes,
fent de tu única tria,
home absolut i astre,
vas penetrar en mi
fins dins el moll de l’os
modificant les cèl·lules,
que sens tu a penes viuen,
i m’he arrossegat
quaranta-dos anys més,
perquè viure sens tu
per res basta la vida.
Francisco Ribeiro
Dins de l’espai i el temps,
així el tren sobre vies
amb mi a la finestra,
on espetega el sol.
*
Lenta avança la tarda,
gran és l’àrea boscana,
farcida de turons
i valls sota el cel auri.
*
Vaig camí de ciutat
oberta i arreglada,
si bé l’angoixa plana
a tots fondals i afraus.
*
És per l’isolament,
vida seccionada
d’allò que més amava,
que l’odi m’ha sostret.
*
I bé, no resta més
que l’acceptació
dins de l’espai i el temps,
que es clourà de bursada.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Hi ha sempre el foc intern
cremant amb filaments
roents, ben inserits
al fons de les entranyes.
*
Per això els malsons de nit
i la lacerant flama,
dolor, combustió
encesa, pira i brasa.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 