Barrancs cap a l’abisme
i el tall blanc de la lluna.
La carretera gira,
revoltada i abrupta.
El buit es manté, enjòlit,
suspès d’un tram a l’altre.
Bombolles d’infinit,
no-res i negra ànima.
La muntanya transpira,
arbres d’ombra, terra aspra.
M’hi arrapo i el cor llisca,
res m’espera a cap banda.
No em sustenta ningú
a l’aeroport de Doha.
Espera torturant
i decepció al Prat.
I queia en davallada
la força que aplegava,
tant sols apedaçada
la il·lusió amb forats.
No tenia elecció,
ni lloc on recular,
i com una mildones
hi he fet front, descarnada,
amb l’esma esmicolada,
el cos desconjuntat.
De sobte m’ha caigut
com un càstig injust.
Amb les portes barrades,
m’ha calgut sols deixar-me
relliscar fins l’abisme,
resistir, com si impàvida,
a la presó tancada:
dotze hores d’aeroport,
comprar un altre bitllet
amb un preu que cremava.
L’ànima escindida,
el meu estat complet
donat a la desgràcia,
sense creure ni veure-hi,
la mirada negada
de llàgrimes latents.
La impassibilitat,
rellotge que no avança,
tortura resignada
que m’ha desfet, sens déu.
Amedeo Modigliani
Simplement, no sé què espero,
no arribarà el que voldria,
és temps just de mantenir-se
fins arribar a la mort.
Quines fites puc plantar
en el que em resta de vida
si el que és essencial
m’ha descartat, suprimida.
Soc en aquest desconcert,
vull fer els dies agradables,
però al paradigma d’avui
és la tristesa qui guanya.
Edward Burne-Jones
És la tristor dels meus dies,
pura quotidianitat,
un impàs on res no avança,
el dies, continuant.
Visc la més bàsica vida,
a vores, dolor punyent,
al mig, un buit que sols clama,
dona gran al volt extern.
Seria un gran desconsol
morir a edat avançada,
voldria d’hora enllestir,
el malfat em deixa exhausta.
Escolto el temps passar
bressolat per la brisa,
es concentren dolors
en tot el buit, tan llarg,
un túnel desastrós
on sagnen les ferides,
allà on la malvestat
és teixida amb la vida,
la meva, de malsons,
correntia de dies,
a cops mig reeixida
per voluntat i esforç.
Com comprendré
el neguit que em traspassa,
quin sortilegi
me’l desarrelarà,
quant temps confús
del tot desnivellada,
dona ansiosa
en foscúria enfonsada.
Nikolai Fechin
Només el dolor de les nits
que esclafa de dies les paraules.
Cap línia de discurs o sentit,
un ésser tot sencer escorrialles.
Buidor i malestar pregon,
foscor que el respirar tenalla.
És temps d’anar passant pel món
fins l’hora d’una sortida clara.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud
De nit records
que no són meus
van colpejant-me
a dins del somni.
Així de nou
una infantesa
del tot aliena
sofreixo i visc.
És tan sols plena
d’atroç angoixa
pel patiment
d’éssers, persones.
Un dolor antic
per tot el mal
de la infantesa
en mi inserit.
A casa meva,
d’un homenot
cruel, maleït.
Així ho revisc.
Nous escenaris
fan de suport
al cec patir
d’infinit crit.
Antoni Mancini
Els meus somnis, contra meu,
plasmen encertadament
la solitud que em circumda,
tota impossibilitat
d’algú que em faci costat,
sigui capaç d’estimar-me
desitgi sols els meu bé,
necessiti el meu recer.
L’home que avui he somiat,
a qui llanço els meus senyals
prudentment, amb clars somriures,
diu que no li agrado prou,
sé que per mi no es commou,
i així deserto i claudico.
Fred Elwell
Com parlar de les nits
d’opressió a l’estómac,
corpresa pel tarquim
de la foscor que enronda.
Les nits terroritzades
per malsons que m’arponen,
amb el buit circumdant
el meu volt de persona.
Solitud que fumeja
del meu ésser i forma,
obscuritat i por,
i el terra que s’enfonsa.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 