Es desborda l’alegria
el carrer és un riu d’amants,
la joventut deixa petja
en el cor del carnaval
La dansa és inexhaurible,
bat el ritme fastuós,
cossos de nou primigenis
s’hi bolquen amb tot l’ardor.
Jo guaito darrere els vidre
la joia que passa arran,
massa tristor em foragita
d’aquest fulgor exultant.
Va veloç la nit,
carrers desolats
vora estacions buides,
llums grogues enceses
sotjant cantonades
entre espès tarquim.
Perdudes contrades
de fred condensat
assetjant les cases.
Parió el paisatge
al dol de les ànimes.
M’he endinsat en el magma
banal de l’existència,
sense l’amor que em fermi,
sense delit que em toqui,
tan sols hi vagarejo,
desorientada, inerme,
mancances essencials
m’engoleixen dins boira.
I soc la dona trista
que es mou només per esma,
sense il·lusió, confosa
en pesantor de dies,
amb els malsons que escanyen,
amb el dolor en sordina,
que abrupte m’amenaça,
que noqueja el meu viure.
El seu borboll latent
en buidor m’esmicola,
desistida, anihilada,
m’esvaeix dintre l’erm
de la solitud fosca,
sense forces ni rem.
No tinc doll ni forment.
Soc en penúria closa.
Escultura grega de l’antiguitat
És aquest fred que comença.
que arrauleix la solitud,
que ho xopa tot de tristesa
en un lloc desballestat
de sol pàl·lid impostat,
de suburbi a la intempèrie,
i cauen gotes amargues,
descoratjades, d’angoixa
i el feriment s’allargassa.
I no gravita res entorn la meva vida.
El dia, en perspectiva, és de tons fascinants.
Davallo a l’estatisme existencial que em mina,
desfaig de llavis rictus, hi col·loco un somriure.
Tot i que és feina àrdua, fins podria guiar-me
vers què voldria viure, vers qui voldria ser.
La natura, formosa, deliciosa, rica,
vessa màgia exquisida. Jo, ni gràcia ni fe.
M’assec aquí
per parlar amb mi,
per saber on
vaig amb la vida,
tot és tristor
i soledat,
com de feixuc
és aquest viure,
com m’ha fet mal
el darrer atac,
multiplicant
antics dolors,
he de saber,
extreure els dons,
els avantatges
per sostenir-me.
I aquí em trobo
sense recer,
sense cap cosa,
res que em sostingui,
sols jo mateixa
em tinc, arrisco.
Ni avantpassats,
ni deus presents.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud
Com recuperaré el meu ésser més íntim,
tornada d’un país de brutors i somriures,
com alçaré el meu àlgid desig en terra meva
on em refaig molt lenta, on quan arribo em tanca
la solitud cruenta com una mort petita
dissolta en el vell magma d’essència que m’amara,
una mort que esterreca punxada dins del cor
enmig del temps que passa, on no aprofito el sol.
Com tornaré a aixecar-me després d’aquest viatge
en què l’ànima meva ressorgia i vibrava
en l’esdevenidor i també en altres ànimes.
Com podré jo afrontar aquesta gran fugida,
aquest retorn a casa, on qualitats intrínseques
del tot vigents i vives són inutilitzades.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Sonets
Com reconstruir la tendresa
en les nits de ganivets, insomnes,
quan l’aire del vent ens envolta,
tot sols, i ens xucla en l’espiral
que obrirà el fossar
d’oblit i terra dura?
Quines mans guariran
el dolor esqueixat?
Qui recompondrà les negacions
en tots els miralls repetides?
Qui ens vindrà a salvar
del no-res que anorrea?
Quins negres ulls han vist
el sol que s’esquartera.
Michael J. Austin
Sota el sol més alegre de l’estiu
hi habita també la mort,
la desfeta d’un amor immens,
la solitud sense batec ni nord.
Sota la calma dels arbres, sota el vent,
hi nia un esfondrament terrible,
l’isolament del cos sense lligams.
La llança al cor, sobtada, regalima.
Sota el rellotge de cada estació
que marca compassat el ritme de la vida
traspassen encesos llampecs escruixidors
devastant sens treva els puntals del viure.
Publicat dins de Poemes de desamor, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Enmig del cor de la tarda
com si m’hagués de trencar
soc dreta davant l’abisme
feta sencera un cristall.
Cap raig de sol no traspassa
el meu vidre transparent,
l’angoixa em fa invisible,
el dol és lluna creixent.
Cap terra s’obre i s’empassa
el meu fràgil exhalar,
sols hi ha a una branca llunyana
la corda que em penjarà.
Filaments encesos creuen
la boira esmaperduda
del meu temor sense arrels
que m’esclafarà tot d’una.
El desesper aclapara
el no-res ple de buidor.
Sense ni lligam ni llaços
em decapita la por.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 