Category Archives: Poemes de la desesperança

Boires que us perdeu en l’infinit
allà on desapareix tota paraula,
damunt el vostre mar s’obre camí
el pont incert de l’existència humana.

No hi designis ni traços ni senyals
que ens diguin cap on van les nostres passes,
sols l’abisme bromós resta al final
on desplomar-nos dins la buidor ingràvida.

Tèrbolament, plorava,
agafada al portal de l’estació.
Amb ràfegues de desesperança
el tren passava,
deixant-la sola a l’andana,
endinsada en la foscor.

A tot arreu, silenci,
sideral
com un xiscle en sordina,
polsegós
com milions d’anys d’un astre,
i entremig,
aliè a tot el que és vida,
el meu plany,
més silenciós encara.

Negra nit estellosa,
punxes sagnants a les estrelles,
el motor d’un astre fent fallida,
el tèrbol no-res tornant-se pedra.

S’assola en mi amargor

igual que els anys,

la meva maduresa

es fa d’enyor,

per carrers repetits

vaig caminant,

només el sol potent

m’infon valor.

La rosa del matí

ja s’ha tancat

i l’horitzó proper

s’estreny sens treva,

només el dia clar

em fa costat,

només la solitud

és tota meva.