Solitud, nit
devastadora al límit,
malson roent
que fa rodolar el seny,
nit de dolor
ferida i estremida,
l’embogiment
no té recer ni fre.
Nit d’esguard moll,
llàgrimes escorrent-se,
combustió
que crema les entranyes,
clivella els ossos
secciona el cervell tendre,
nit escorxada,
amb mi en canal oberta.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la nit, Poemes ombrívols
Em vesteixo amb flors d’estiu
i estenc la cabellera rossa,
el sol ve a passejar amb mi,
l’aire fa remor de ploma.
El vestit, sota les flors,
tapa la ferida obliqua,
el pit foradat de poc,
el càncer, tumor i estigma.
El meu cabell esponjós
a cap indret presagia
el puny batent de dolor
al lloc del cor, sense vida.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols, Poemes per a dones
Rosa, i que l’amor s’hi posi,
és el meu vestit d’estiu,
rosa la faldilla airosa,
rosa els plecs fins del frunzit
i les randes que amanyaguen
la rodonesa dels pits
on en un hi ha la ferida
fonda de la cicatriu,
el mal que segà de sobte
l’íntim rosa de l’estiu.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Edvard Munch
El crit és infinit,
el magma s’ha fet pedra,
cap a la mort va el temps
i el riu ja no té llera.
Damunt del firmament
només cau la tenebra.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Travesso el desert
entre angulosos pics
enmig l’espai que crema.
Al cor, dura, l’aresta
que rosega a pessics
la solitud salvatge.
Una ruta que mena
cap un temps fet enrere,
on dormen dinosaures.
Muntanyes verticals
de punxegudes pedres
trenquen el cel. Silenci.
La mort segura espera
dalt de l’altar dels déus,
despullat de brancatges.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Nit sense alè
colgada entre la boira
exsangüe nit,
abaixada parpella,
als ulls tancats
les llàgrimes hi voguen,
hi ha el xiscle sec
i glaçat d’una estrella.
Nit sense ports,
terrible nit vençuda,
eixarreïda,
dura foscúria eixorca,
el teu vent negre
enterboleix i buida,
toquen a morts
els pensaments tothora.
Nit, gran forat
de camins subterranis,
el teu silenci
fa xerricar juntures,
passera endins
hi ha encès el tenebrari
que duu al malson,
fossa de la nit crua.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la nit, Poemes ombrívols
Acomodats a l’abisme,
sobre un fràgil suport
que de la mort separa,
de tant temptar en el buit
fem via endavant
com si no es pogués caure.
Però vindrà un vent de l’est,
una pluja sobtada,
o s’afeblirà un cor,
o un raig de sol potent
ferirà la mirada,
i algú relliscarà
amb terror, aferrant-se,
damunt l’abisme inert
que xucla, impertorbable.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Vesteixo la solitud
com una capa de mort,
i passa la meva figura
alçada entre la nit
per carrers desnonats,
freturosa i eixuta.
Isolada en el buit,
amortallada en viu,
se m’aparta tothom,
els ulls esbatanats,
tement la malvestat
que gela i s’encomana.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
El món ha desistit
amb mi de l’esperança.
Allò que jo voldria
ho relega a ferralla,
a no ser mai nascut,
a una buidor trencada
on s’escola la lluna,
la fragància d’un astre,
i el teu cos de mans brunes,
de glops ebris, brancatges,
ple del poder de pluges
on brosten les tanyades.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 