La suavitat de la tarda,
or vell i cel transparent,
alenar d’humitat i arbres,
en mi una angoixa latent,
certa per tenyir el respir
i emmetzinar la bellesa,
lluny de mi la veig fluir,
jo encerclada per la pena.
Fràgil per la soledat,
sensible a carícies tendres,
la tarda em ve a seduir,
jo segueixo en quarantena.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la tarda, Poemes ombrívols
La boca no somriu,
resta només estàtica,
el cos lànguid i trist
resta immòbil i amb llàgrimes.
Ni aquest dia gloriós
de llum de sud filtrada
pot fer-me creure en res
ni tibar l’esperança.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols, Poemes per a dones
En la traïció
trobo la meva mort,
a poc a poc
faig camí de la tomba.
Vaig superar
l’estrall de la destral
i mig cosida
faig tombs dins la pesombra.
I m’han traït
els amors de veritat
que en mi esmento
mentre em colga la pedra.
A mar obert,
en fondària ofegant
m’han enfonsat
lligada a la tenebra.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes per a M., Poemes per al meu fill
Nit que penges encara
sobre l’immens abisme,
ferida de la Terra
sagnant sense detura,
la fosca capa llances
damunt de la nit crua
d’un ésser condemnat
dins d’un clos soterrani
que aïllant-lo del sol
es retorça i supura.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Res resta en mi
si no és l’astorament
que duu el dolor,
ni res s’impregna
damunt la inerta pell
balba i incrèdula.
Res obre escletxa
de llum ni de sentit
ni cap anhel,
i ja no vull
dins d’aquesta duresa
viure gens més.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Edward John Poynter
Venen a plorar pel temps de sucre
les muses que van perdre la gràcia,
també al voral dels anys resten retudes
les nimfes de les fonts, ja seques d’aigua.
Estrenyen a la mà dies abruptes,
humitejats pel plany, vessant de llàgrimes,
i recorden, damunt la terra obscura,
com era mel la mar avui salada.
En un desert de presències
visc en plena solitud,
una sensació d’abisme
on ferma em retinc de caure.
I aquest no saber sortir-me’n,
i l’astorament que em glaça.
Prenc direccions no enraonades,
en un extrem planto fites,
cerco trencar eixos que aguanten
l’horror velat que em limita.
Sorgit d’un fondo dins meu,
voltant-me sempre em gravita.
M’esclafa la solitud,
perdo el sentit i l’origen.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
El silenci de l’1 de gener,
un tel de boira que s’enganxa,
els llums de Nadal penjant tristament
vella solitud desfilant-se.
La lluna blanca al cel indiferent,
un fred rasant que glaça,
i la rosa d’Any Nou de desitjos i precs
que neix tota esguerrada.
Publicat dins de Poemes de Cap d'Any, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Xiscla la nit
a dintre de les temples,
la mort penetra
sense detura, endins,
arriba al moll
de l’os fent via lenta,
estupefacte
pel carnatge que ha vist.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Puc plorar
l’eternitat del temps,
sense pausa
entre la nit i el dia,
constant llenç
de viatge al no-res,
els ulls cecs,
la vida per ferida.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 