A cops sento la mort
sotjant el meu voltant,
pitjant dins de l’angoixa.
Abisme i solitud
tan descoratjadora
que m’atueix i em colga.
Emergeixo de nou
i em barrejo amb humans,
la meva espècie i ombra.
I refaig l’iceberg,
la part del capdamunt,
de l’ésser que s’enfonsa.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Que troni i que llampegui
i que el xàfec s’emporti
el dolor que batega
intens dins de l’obaga
encès amb foc de brasa,
tortura lacerant.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Max Gasparini
L’amenaça del dia
circumda en totes formes,
o és la interna encesa
d’un meu motor maligne.
Defalleixo en fer front
a aquest horrible espoli,
a agressions contínues
que enfonsen i anihilen.
I el terrible botxí
que va decapitar-me
corroeix nits i dies,
em deixa corsecada.
Plora la nit i la pluja sens tu
i els sentiments són plantes fràgils
exposades al vent. No saben que
la teva terra ja no els pertany,
que la seva força vital és
del tot vana. Creixen ingènues,
ben obstinades, desemparades,
promptes a sucumbir, clavades
en la teva absència. No saben que
no poden florir, que res no les pot nodrir,
que es trinxaran com nosaltres vers l’abisme.
Passa el dolor
fermament instal·lat
recorrent nervis
com un enrampament.
El seny confús,
el cos tot tenallat
no deixa anar
ni mirada ni alens.
I cal pensar
que el món és a tocar
amb el seu dia
parat per la bellesa.
Res no és més lluny
en aquest fosc penar
que el riure ple,
que l’alegria encesa.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Jorn tumultuós, gent per totes bandes,
la tarda s’emplena de neguit i d’ànsia,
jo mateix estic desassossegada,
malsons a la nit, angoixa i basarda.
Hi ha la pau del sol que ve a rescatar-me,
lentitud del temps, fruïció d’arbres,
blau del cel immens traspassat per astres,
els núvols amb veles com velles barcasses.
Vull arribar a un port de serenor i gràcia
on pugui oblidar la vida que em manca.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Llençada enmig la marea
he de confiar en el mar,
en la seva benvolença,
en el meu saber surar.
No hi ha fites a cap vora,
jo simplement em sostinc,
si no canvia l’oratge
resta enfonsar-me cap dins.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Un altre cop
s’estén el dia
esplèndid temps
de sol que raja
potent i clar
nodrint la vida
en un hivern
d’ànima alçada.
Em sosté a mi
en arc zenital
de biaix hi soc
mig enfondida,
manca la joia
i l’alegria
just aclofada
al meu voral.
I el florir d’arbres
del mig febrer
avui no arriba
ni a colpir-me
abandonada
al meu recer
a dies soc
tan minsa i nímia.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes de les estacions, Poemes ombrívols
Fujo en el tren
que trontolla i s’escapa,
s’enduu rabent
el meu trist devenir,
curull d’angoixes,
de neguit a tot l’ample,
sencera cremo
entretallant respir.
Tremolo d’ànsia,
la terra oberta als peus,
amb l’amenaça
d’una fi irremissible,
i ja esgotada,
sense aclucar ni un ull,
el sol em sembla
brut i confós de sutge,
esclafador
al nivell de la runa
que porto en mi,
tot fracàs sense encerts.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Somou el temps
el dolor soterrat,
feroç s’instal·la
com un vast terratrèmol,
tot continent
ha estat desballestat,
mai cap instant
no ha aconseguit pas vence’l.
Corre el desfici
per carrers de ciutat,
qui ha estat ferit
crema en foguera densa,
tampoc rodar
no apaivaga el penar,
el tall terrible
borbolla i sangoneja.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 