Corre el flux tan costós de Nadal
sec, feixuc, on hi soc atrapada,
jorns amb fèrula d’una estretor que escanya,
sostre baix amb una ànsia ofegant.
Just a casa la solitud s’inflama,
no per llums ni cap sentor de festa,
el desert que a l’exterior s’escampa
pinça el cor, tenalla la consciència.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de Nadal, Poemes ombrívols
Corre endavant
aquest costós octubre
grapat al temps
de les quatre grans trampes,
feixuc, suós,
tots els racons col·lapsa,
en mi s’estanca
el bategar i la sang.
Jo, ballarina,
soc presonera exhausta,
fada de boscos
i d’amors i viatges
ara expel·lida,
dimensió estranya,
a terra immòbil,
malalta, anorreada
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Com sortiré de mi neutralitzant l’angoixa,
aquest ésser que soc, sol, deslligat de tot,
com en aquest setembre prepararé l’octubre,
com m’alçaré en columna, com prendré jo el control.
Soc algú negligit per qui tant he estimat
tot i que el meu amor no importa que s’estimbi,
ni tampoc té valor pel que és, pel que ha après,
i a l’àmbit de la mort just va perdent la vida.
Borralls de realitat s’apareixen, no es fixen,
i el temps esquarterat és el meu temps feixuc,
al centre carregat, sense espiral ni línia.
Tota enfonsada en mi, en un respir d’ofec,
sense ni agafadors, només em colgo endintre,
amb tot l’esforç surant al món incomprensible.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols, Sonets
Ja s’ha fet nit
però el dia no es derrota,
mig derrotada
em duu a casa el tren,
closa en mi,
sense closca, vessada,
tot traginant
l’espai que em té isolada.
No tinc noció
de com era la vida
amb els meus vincles
arrelats a la terra,
sense cap pes
levito sense perdre
el llast feixuc
nuat amb tristor i pèrdua.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Passen muntanyes
i cases rosses
entre els alts arbres
que fan el bosc,
la finestrella
els deixa enrere
sota el cel ample,
banyats de sol.
Corro amb el tren
entre l’espai,
la llum excelsa
tot ho fa festa,
sento endintre
l’ésser exhaust
que duc tothora,
que es desintegra.
Mai no hi ha treva,
mai som salvats.
Publicat dins de Poemes, Poemes dalt del tren, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Visc en un món
que sento esgotat
on tota sang
s’ha escolat de les venes
i fantasmal
s’estén pla i sense esma
i jo no soc
més que un ésser buidat.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Mutilada de temps,
sotragada en foscor,
tot l’ample espai obert
se m’escola pel cos.
És massa immensitat
temps obert com un mar,
el meu ésser contret
no hi connecta ni espurna.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Com el meu temps
soc un ésser caduc
un flux antic
escolant-se a la mort
fet de penombra
aïllat del que és viu
vacu i inert
amb jo enmig, endins.
Només traslluu
el reflex del meu ull
còncau, curull
inundat per les llàgrimes.
L’aire que ve
té un marciment compacte
temps sense arrel
occit a coltellades.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Max Gasparini
Penso en tot el que he estimat, en l’amor que no ha fugit,
altres, desapareguts com si no haguessin estat,
i en un amor soscavat i arrencat de soca-rel
-queda encara el clot sagnant on ja res no pot plantar-se-.
Una geniva sangosa on s’hi atura tota vida
amb fils elèctrics cremats, desfeta definitiva.
La sang a borbollons fresca és avui mig coagulada
-no em miro ni la ferida, massa extensa, massa trista-.
Com mirar de front la mort que en mi ha guanyat tant terreny,
de tant com ja la conec m’hi fet un jaç a la falda,
i vaig festejant la vida mentre duc la mort premsada
-hi soc donada en gran part, i hi vaig cedint i lliurant-me-.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Soc aquest bolic
que s’ajeu de nit
suós i pesant,
fatigós de somnis.
Humana olor,
humana tristor,
cabdell de pesars
arran l’esperança.
Una força fèrria
per seguir existint,
amb el patir antic
donat ja a la mort.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 