Amb una sabata, només simulada,
i amb una espardenya mig espellofada,
així deambulo per camins del món.
Una ala de l’ànima rossega per terra,
polsosa, nafrada, no aixecarà el vol.
Hi penja el dolor que no pot drenar,
el feixuc turment, l’expressió amarga.
Així, contrafeta, vaig amunt i avall,
ésser foradat per bala mortífera.
L’ala, com la mort, me la premo endintre,
i amb silenci accepto l’esvoranc de dol,
que mai no traspua, i ni en dic el nom.
I en mi segueix l’angoixa,
aquest mal que em devasta,
que no em deixa afrontar
la vida quotidiana,
els canvis turbulents
viscuts com a amenaça.
Son massa adversitats
i ferides que em marquen.
És l’octubre calent
com si fos un ple estiu,
i en els seus jorns solells
endins va macerant-se
el neguit colossal
d’una vida arranjada,
on poder lliscar en pau,
fruir sense estocades.
Potser és una quimera
compartida i humana.
Després de cinc jorns penant
a una gruta turmentosa,
d’un matí torrencial,
de pluja tumultuosa,
de davallar a un infern
de dolor a tota la còrpora,
d’enfonsar emoció, seny
en un pou sutjós d’angoixa,
just ara despunta el sol
a l’inici d’una tarda
que tanca aiguats sense nom,
que deixa al seu pas catàstrofes.
I jo cuito per sortir
del cau on soc enclaustrada,
amb l’ànim en tremolor,
un pes humit a l’espatlla,
la consciència no reeixida
que soc una dona ufana,
sinó plena de foscor,
entre dolor enfangada.
Ni amb els mateixos vestits
soc segura d’agradar-me,
però avanço amb pas elegant
si bé la pau és llunyana.
Mirallejo entre clarors i ombres,
ve el sol fort, que malda per entrar
dins la cova que és la meva història,
un pou fondo sense regurgitar.
Com les fulles d’aquesta primavera
bella i nítida, que van llampeguejant,
també el sol vol inundar-me endintre,
però fa via a estrats superficials.
Com un mal, la foscor que em té presa
densitat, pantà que va xuclant,
esborrona la massa atapeïda
que em constreny sutjosa i m’invalida.
El sol viu vol obrir-hi una escletxa,
però el seu ímpetu no hi pot pas penetrar
tanmateix, sense somnis, com llega,
el seu raig fa conhort i costat.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Quants estius estèrils,
deserts sota el sol,
la pell estriada.
Sense expressió,
sense passió,
assedegats d’aigua.
No-res persistent,
tot desistiment,
abissal mancança.
Potser just m’exclamo
sense sospitar
que això és vida humana.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Gaston de la Touche
L’angúnia d’aquestes festes
escarbotades al temps,
s’atura la vida entera,
trenca el teixit l’energia,
i les bagues esllanguides
són aquest defalliment.
Enmig de la primavera,
l’estació inestable,
ara plou, ara fa calda,
el meu cos mig plany, mig balla,
i soc dins un gran sopor
amb consciència de la mort.
Bé he de salvar aquests dies,
fer miques la letargia,
agafar el tren, trobar casa
dins de la ciutat versàtil
que tiba i emmiralla,
amb mar a tot el voral.
Les amistats, totes fora,
un turment que dins xarbota,
i resto una pelleringa
fins que no agafo els dos rems
i m’invento, i m’encamino
cap a una fita plaent.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
John Everett Millais
Clocpiu aquest dia
de boira blavissa,
de núvols que escampen
sols malenconia,
de les flors que pengen
del passat estiu,
ja fosa la glòria
del sol a l’alçària
amb els rajos fixos
sense ni una màcula.
Així, amorfament,
un dia d’octubre,
dins de la tardor
d’un mes completat,
miro aquest meu món,
reflex del meu dintre,
anant cap a hivern,
caient en un cicle
que no alça els amors,
que enfonsa en rigors.
Toca la solitud la seva cançó
de nostàlgia, del no-res que plana,
de l’esterilitat de la tarda tancada
en un cos que glateix de desig,
amb llavis on borbollen besades,
la pell de passió amarada, i uns ulls
on hi esclaten les llàgrimes
en aquest temps promès de Festa Major,
on la dona delectable que soc
calla i se sent sucumbir, soterrada.
Inerta com una estrella
faig giragonses en la nit parada.
Una carretera corba em mena
deserta i desolada.
El vent esquerp manifesta
la meva substància estranya.
La lluna freda m’envolta
de glaçada lluminària.
Sons esquerdats tallen vidres
i la nit acera l’aire.
Amb un calfred em redreço
l’aresta de l’americana.
Rebull la solitud
dins d’aquesta xardor,
el terra, els passos secs,
l’ànima, meteorit
encès al centre en flama.
És dolor incandescent
de tot el mal que campa,
que no té retrocés,
que ha ensorrat l’esperança.
La vida són pegats
simplement impulsats,
igual que aquells autòmats
de mecànic gest, màscara,
succedani humà
d’expressió trastocada.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 