I tocava la música, però per mi no era festa,
no se m’enduia el jazz en la seva bellesa,
tota la solitud aspra del meu llit queia
damunt la meva ossada i em feia a mi sobrera
dels grans delits del món, dreta a una altra vorera,
on mai no arribaria la nit plena d’estrelles,
en un angle apartat de totes les conteses
de goig, d’amor trobat, d’aquella gràcia plena.
La música, com llum, m’immergia sencera,
la seva dignitat apuntalant la meva.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de desamor, Poemes de la desesperança, Poemes del jazz
1
Amunt i avall van passant trens,
moviment lent, fosqueja a fora.
Dins del vagó, ben reflectits,
llums de neó al llarg dels vidres.
Hora tardana en què el meu ésser
sense il·lusió va de viatge,
sense esperar, sense cercar,
sols respirant vida mancada.
2
Sense il·lusió, sense cançó,
tan sols un pes feixuc a l’ànim
vaig de tornada en tren a casa,
sense paraules, sols sostenint-me.
Cap fantasia per reinventar-me,
cap alegria per poder alçar-me
Espero seure i després jeure
l’estesa nit, al seu fondal.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes de la desesperança
Dies difícils de juliol,
calor i desgana, i solitud,
nits atziagues, somnis romputs,
temps deslligat ben buit de gràcia.
Estiu calent, dies formosos,
boscos lluents i esponerosos
que des del tren miro i oloro,
sota un cel íntim d’un blau immens.
Prenc el camí cap a ciutat,
on bull la vida diversa i rica,
la ciutat que és immensitat,
bellesa, història, aire de mar.
Així és com faig els dies bons,
plens d’interès i expectativa,
sentit, color, plaer, sabor,
la llibertat plena exercint-se.
De nit és quan ve l’eixutesa
de somnis nus, descoratjats,
sense valor hi deambulo,
pateixo, visc amargor i plany.
Aquí s’expressa la veritat,
la meva vida tan desatesa,
sense un caliu proper, humà
un temps de lapse de l’estiu lax.
Vindrà setembre, s’animarà.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la desesperança, Poemes de les estacions
Sense sortir no hauria vist la lluna
plena i formosa expandint-se i vessant-se,
ni hagués sentit les punxades de l’aire
vivificants com d’energia espurnes.
Tampoc veuria els mils llums de Nadal
al llarg la Rambla com estels en la nit.
Tot i atuïda em bado a un altre món
on lentament pugui tornar a inventar-me.
Sense exposar-me vaig a un lloc que m’acull,
dins d’una cova on cerco retrobar-me,
i afluixo el llast que a flor de pell em balda.
Em dono així impuls, si no alegria,
i sento l’aire, el Nadal i la lluna,
si bé del cert no espero cap ventura.
En el dia inestable, defalliment suporto,
com si cada part meva s’hagués esquarterat.
Un estat tremolenc de fonda davallada,
allà on em cau l’ànima, al més pregon substrat.
Desestabilitzada, em cal tot el repòs,
fer meu algun projecte, elevar l’emoció.
Així, m’assec al tren, que no és com jo, que avança,
i és just com si el meu temps prolongués sentit, causa.
Un tren que duu a ciutat, on s’obren tantes portes,
tot possibilitats brindant objectius, forma.
A casa ja faré ritual de descans.
Al llit no puc colgar-me amb l’ànim tan avall.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud
Per a Salvador Puig Antic
Allò va ser veritat,
hi va haver un botxí
que estrenyia el garrot
al coll d’un tendre noi
i de tot el meu poble.
Sota l’immòbil temps
brutes bèsties voraces
barraven tot camí,
i un esglai infinit
esclatava en nosaltres.
Submergits en dolor,
ostatges de vilesa,
fort cruixien les vèrtebres
quan el teu cos flairós
es desplomà en la mort.
I a l’acte t’elevares
en força i en ardència
dins, fins l’entranya densa
dels que com tu obriríem
camins de llibertat.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la pàtria, Poemes ombrívols
El brogit de la nit
és el xiulet d’un tren
de llums esgrogueïdes.
Lliscant entre sacseigs
em mena cap a casa,
amb la vida partida.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la desesperança, Poemes de la nit
Amunt i avall sense horitzons,
sense cap somni a l’arribada,
fineix el tram de tot viatge,
els ulls oberts, buits de paisatge.
Aquesta soc avui al tren,
la tarda llunya, muda, insensible,
sense il·lusions, amb un cel baix,
reflex del meu taciturn viure.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la desesperança
Llisca la nit
tan veloç com el tren,
un cert vertigen
i por d’una desgràcia.
També la nit
pot descarrilar arreu,
ella que aguanta
les vides destrossades.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la desesperança, Poemes de la nit
Amb una sabata, només simulada,
i amb una espardenya mig espellofada,
així deambulo per camins del món.
Una ala de l’ànima rossega per terra,
polsosa, nafrada, no aixecarà el vol.
Hi penja el dolor que no pot drenar,
el feixuc turment, l’expressió amarga.
Així, contrafeta, vaig amunt i avall,
ésser foradat per bala mortífera.
L’ala, com la mort, me la premo endintre,
i amb silenci accepto l’esvoranc de dol,
que mai no traspua, i ni en dic el nom.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 