No pregunto res més,
només per les promeses
d’aquelles nits salvatges
damunt la pell del temps
subvertint-nos la vida,
el beuratge embruixat
que capgirava el món
amb un ordre complet,
els juraments extrems
llançant-nos contra cordes.
No pregunto res més,
només on va quedar
la remota olor
de l’amor desbordat,
com s’esbrava un perfum.
Com puc agafar, tangible, aquell temps
sòlid com la teva espatlla, la cançó
que s’acaba mentre nosaltres,
en silenci, seguim rodant lentament.
El temps tancat pres al teu pit,
al teu cos que gira abraçat a mi.
Encara girem i encara s’obre
el destí curull i nu, sense que,
com avui, sigui sollevat o malmès.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes de desamor, Poemes de la passió
Dins la teva crisàlide,
on em vas deixar lloc,
bevia dels teus fluxos,
m’alimentava
de la teva escalfor.
Les mans voleiaven
sobre els cossos i els llavis
hi esmolaven la pell,
i junts sotsobràvem
en la barca que ens perdia
pels marges del temps.
Entrava la claror
per la finestra i
il·luminava el teu cos
ros, el teu cos que en mi
es feia papallona,
que esdevenia alat,
meravellós. Jo tocava
la teva pols daurada
encara incandescent
en els meus dits, i girava
la mirada envers l’astre
cap on tu havies de volar,
tan lluny de mi.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes de desamor, Poemes de la passió, Poemes per a N.
Tot s’ho ha endut el vent, arrossegant fulles
cap a l’infinit, el seu so cruixent
dins la llum diürna. Tot el seu embat
estremint-me a mi, ésser al camí
d’un vent primordial, oratge ondulant
vers l’inconegut. I restava jo,
insignificant, en tot el desert
que davant s’obria, tan desorientada,
sense el cos de l’home que havia estimat,
d’ulls impressionants, de veu fascinant,
de bellesa ignota, d’un roent secret,
ja indesxifrable. I restava jo
a recer del temps, immòbil, lassat,
que en tot el meu cos vessava les llàgrimes.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes de desamor, Poemes de la passió
Perquè he perdut amb tu la fabulosa
felicitat de tu mateix, en la claror
immensa del teu cos en el meu,
en la passió incontrolable del meu
torrent, ploro de dies i de nits mentre
tu ets absent per sempre i no deses
el record de nits i vespres on el temps
ens bressava, esplendorós i lent.
En les immenses onades del temps
vam deixar-nos bressolar junts, com si
en una escletxa enlluernant tinguéssim
per sempre un mateix destí. No oblido
aquest futur amb tu, on la fabulosa
felicitat s’hi feia lloc, i encara en
les breus trobades, on et busco, refaig
a les palpentes la nostra fabulada
història. En el fosc onatge del teu mar,
abrupte, aspre, i sempre enfurit,
hi arribo com un sol a assuaujar-te la pell,
a brunyir-te com un metall polit.
Encara en el dens i espurnejant temps,
ple de la frisança per trobar-te, escorcollo
els meus sentiments, que són ferms i serven
el miratge. I em demano com t’he inventat
i no puc desinventar-te, i com et vull
per damunt de tot atzar, perquè només
amb tu puc convertir-me en maga.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes de desamor, Poemes de la passió
Quina imatge cerco dibuixar
pensant tan intensament en tu.
La teva figura que no s’esbandeix,
ja penjada enrere, temps enllà,
gastada en tots els moviments.
I tanmateix el dolor raja viu,
obsedit i ple de sang, brollant
a cabals, espès. Només el teu no
no es marceix i segueix colpejant
amb el puny dur. Pega contra algú
que no té cap oportunitat,
les armes llençades davant teu,
nu en la seva vulnerabilitat.
I colpeges a consciència, sense errar
ni un sol cop, i tot allò que troba
el món sensible és la teva
insensibilitat, emergida
pel teu no rotund. No havia calculat
el teu horror, la teva por arronsada
en el buit. Però l’horror em va caure
damunt i mig any després encara
no s’ha desprès. No puc anar més enllà
de tu. Cremes en mi i encara
no t’has fet cendra.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes de desamor, Poemes de la passió, Poemes per a B.
El meu clam travessa la nit
amb l’esguard segat per la teva
absència. No hi ha cap sentiment
ni cap sentit que no encengui
el dolor, fet fràgil esca. En la
foscor l’alarma del cor
cerca l’escalfor del teu viure,
els llençols romanen freds
i morts a la banda del llit
que ja no habites. L’onada
del mar s’ha escruixit, aturada
en la teva existència. Vaig
trobar-te en un dia infinit
i vaig creure que per sempre
era la nostra encesa.
Pesa la matinada d’acer
amb el seu silenci sideral,
on hi brillen les fibres del dolor
roges i roents com la tendresa.
En les vetes descarnades de rojor
hi esclata el llampec del meu clam,
des del sangonós esvoranc
de la teva udolant absència.
Et xiuxiuejo paraules d’amor
que s’estavellen contra el temps voraç,
i no encenc l’espelma de la rendició
que vas deixar-me quan te’n vas anar.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes de desamor, Poemes de la passió
Venia aquest vent,
llunyà, obstinat,
recorrent la terra
des del firmament,
sol en el seu gènere,
tot absort en ell,
com si explorés
terra despoblada.
Col·lidia amb mi
esbullant cabells
m’esculpia el rostre,
tot el meu perímetre,
em palpava, expert,
m’entortolligava,
i íntimament,
delerós, conscient,
amb tot el seu tremp
ferm m’escodrinyava.
Fins que, cautelós,
de mi es deseixia,
assenyat, silent,
em deixava anar,
girava cos, mans
vers terra llunyana,
sabent que jo no era
qui amb passió cercava.
Henri Matisse
Segueixo navegant per aquest món oceà
amb noves savieses, i vaig desentranyant
dolors antics clavats de cicatrius obertes.
He posat la visió en qui m’acompanyava,
en qui era insondable per mi el seu amor,
algú inqüestionable, qui mai no em trairia,
pura dolçor i delícia, el meu home constant.
Eres una veritat en què em fonamentava,
i quaranta anys després, començo a desmuntar-te.
Potser eres qui deies, amb un amor de flama,
però tu eres molt més, i en amor t’amagaves.
També eres un home pensant sols pel seu compte
mirant de cua d’ull la riquesa abastable
que sorgia de mi, que tu t’embutxacaves.
I en sotjaves els rèdits, mentre que el teu futur,
partint d’aquesta base, s’obria i s’expandia,
seduint altres dones, enganyant-me i burlant-te,
amb una indiferència que et convertia en vil.
Però jo no et vaig abatre. Trenta-nou anys després
t’encimbellava encara al més formós dels cels.
La cua de dimoni no l’he vista fins ara,
però dins de tot l’horror just salvo el meu amor
que tu vas engendrar, i que immortal recapto.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 