Category Archives: Poemes de desamor

Pierre Julien

T’he reconegut, amb els teus ulls commovedors
que se’m van perdre en el temps de la joventut,
en el subsòl dels anys, allà on a tots dos ens
creia encara verges. Jo davant teu, amb l’ofrena
de mi arrelada dins del cor i a les venes, o bé
girant al teu voltant amb les meves ones
concèntriques, tu com un déu que ho irradiava
tot alçat dalt d’un pedestal, un déu irat de cor
captiu i temorós que no va arribar a convertir-se
en humà, que no va saber trobar la seva real
dimensió, la seva fortalesa veritable. Jo no sabia
aleshores que ja duies inscrita la mossegada
de la serp que havia promogut la teva expulsió
del paradís. Tu, que vas fer servir el teu poder
omnipotent tan sols per estavellar-me contra
la presó en què el teu cor i la teva ànima eren
presoners, la teva oculta tortura. No va virar
el teu ésser, per a mi totpoderós, a convertir-se
en humà, perquè ara sé que aleshores ja tenies
desterrats per sempre els grans goigs de la vida.

I vaig haver d’admetre que allò havia passat,
que tu deixaves lliures els nostres destins nus,
que jo era un accident al teu tenallat viure,
criteris capgirats, el seny enterbolit,
l’època estalinista que us constrenyia a tots,
on també els vostres credos, com grans blocs de ciment
estàtics, obsolets, ara se us ensorraven
amb el frau comunista. Immòbils, despullats,
amb el buit sota els peus, empassant-vos la terra.
Allà, el meu amor estavellant planetes,
allà, la teva por que es protegia, inerme.
Eres, com tot Polònia, un ésser captiu, feble,
fustigat molts anys per déus d’inflades parpelles*.
Allà, el teu terror, a tots, a tu mateix,
la llibertat primera, que era jo qui encarnava,
servit per prostitutes que al teu índex giraven.
Allà, el meu amor, per caminar estrelles,
allà, el meu desig, que no et va fer renéixer,
allà, el meu dolor, tot just en retirada
d’aquella guerra cruenta, de què vam ser-ne ostatges.

• Vers del poema Elegia, d’Adam Zagajewski. Exactament: deus soviètics d’inflades parpelles