No tinc cap horitzó
i ni tan sols present,
soc ja en davallada,
just al començament.
Sens sosté ni alegria
faig camins pel vell món
com una peça aliena,
sobrera en tot entorn.
Vaig amb la solitud
–faisó de poliedre-,
que a cops em reconforta,
segons com em mareja,
de vegades m’esclafa,
però tota, ben sencera,
és d’ella d’on jo prenc
la llibertat primera.
Pot ser un substrat feixuc,
però és l’essència que em dreça.
Publicat dins de Poemes de desamor, Poemes de la solitud
John Everett Millais
Clocpiu aquest dia
de boira blavissa,
de núvols que escampen
sols malenconia,
de les flors que pengen
del passat estiu,
ja fosa la glòria
del sol a l’alçària
amb els rajos fixos
sense ni una màcula.
Així, amorfament,
un dia d’octubre,
dins de la tardor
d’un mes completat,
miro aquest meu món,
reflex del meu dintre,
anant cap a hivern,
caient en un cicle
que no alça els amors,
que enfonsa en rigors.
Toca la solitud la seva cançó
de nostàlgia, del no-res que plana,
de l’esterilitat de la tarda tancada
en un cos que glateix de desig,
amb llavis on borbollen besades,
la pell de passió amarada, i uns ulls
on hi esclaten les llàgrimes
en aquest temps promès de Festa Major,
on la dona delectable que soc
calla i se sent sucumbir, soterrada.
M’he endinsat en el magma
banal de l’existència,
sense l’amor que em fermi,
sense delit que em toqui,
tan sols hi vagarejo,
desorientada, inerme,
mancances essencials
m’engoleixen dins boira.
I soc la dona trista
que es mou només per esma,
sense il·lusió, confosa
en pesantor de dies,
amb els malsons que escanyen,
amb el dolor en sordina,
que abrupte m’amenaça,
que noqueja el meu viure.
El seu borboll latent
en buidor m’esmicola,
desistida, anihilada,
m’esvaeix dintre l’erm
de la solitud fosca,
sense forces ni rem.
No tinc doll ni forment.
Soc en penúria closa.
I no gravita res entorn la meva vida.
El dia, en perspectiva, és de tons fascinants.
Davallo a l’estatisme existencial que em mina,
desfaig de llavis rictus, hi col·loco un somriure.
Tot i que és feina àrdua, fins podria guiar-me
vers què voldria viure, vers qui voldria ser.
La natura, formosa, deliciosa, rica,
vessa màgia exquisida. Jo, ni gràcia ni fe.
Cafè de Flore, París
Solitud sota el sol, entre l’aire,
entremig dels carrers plens de gent,
solitud a totes les terrasses,
a les taules dels cafès brogents.
Solitud aturada com l’au
que ha perdut la brúixola i la casa,
solitud de límits excloents
com el cos isolat d’una estàtua.
Solitud en trànsit pels camins,
cor en combustió, freda alenada,
solitud que gira cap endins
com un mareig que no pot curar-se.
Solitud per les venes del cos,
estelles que dolor endintre es claven,
solitud, eixutesa d’amor
pels tan llargs carrers indestriables.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de desamor, Poemes de la solitud
Michael J. Austin
Sota el sol més alegre de l’estiu
hi habita també la mort,
la desfeta d’un amor immens,
la solitud sense batec ni nord.
Sota la calma dels arbres, sota el vent,
hi nia un esfondrament terrible,
l’isolament del cos sense lligams.
La llança al cor, sobtada, regalima.
Sota el rellotge de cada estació
que marca compassat el ritme de la vida
traspassen encesos llampecs escruixidors
devastant sens treva els puntals del viure.
Publicat dins de Poemes de desamor, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
L’angoixa de mitjanit,
quan un sotrac em desvetlla
del somni cruel, sumit
enmig del sutge més negre.
Somni sense definir,
tan sols patiment emana.
Deixa el bassal de verí
en què em desperto inundada.
A poc me la vaig fonent,
l’angoixa que em té corpresa,
quan ja m’he alçat, vertical,
i m’escalfo llet per prendre.
Reconec llavors el món,
el més íntim, el de casa,
i m’enduc la tassa al llit
i obro el llibre per la pàgina
darrera que vaig llegir
amb un punt que just la marca.
Em circumscric de bell nou
al seu orbe i personatges.
Refaig de nou el sentit
de qui soc, dels límits d’ara,
i després torno a dormir
fins a obrir els ulls, angoixada.
Aquí hi ha el meu desert,
enmig la primavera,
la sequera que em colga,
la inútil existència.
Primavera que lluu
curulla de flors fresques,
em fa de mirall nu,
mostra la meva esquerda.
Assolada dins meu,
la llum del sol s’escapa,
la vella poesia
no troba on recolzar-se.
És la manca de somni,
dolors apoderant-se
d’aquest meu flux vital,
on els presagis manquen.
Però no m’estaré aquí,
en un punt mort prostrant-me,
vull fer cap a un destí
on prendre vital aire.
Frank Dicksee
Ferma he d’exaltar
la vida que em vibra.
Sense cap amor,
ningú que m’estima,
tinc com una mort
endins inserida
que en moments assalta
i vol fer-se lloc.
He de retornar
a tota delícia
que en mi granment servo
i aixeco en onada
i amb tenacitat
decanto balança
cap a la bellesa
que enardeix el món.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 