Hi havia aquella tristor
en mirar-nos de reüll
en la nit, el jazz, la cova
on la música roent
ens polsava els sentiments,
allò que havíem estat,
que restava tan enrere,
el cos de cada un tancat,
amb l’abric d’hivern cordat…
…l’amor que ve i no es modera.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de desamor, Poemes del jazz
I tocava la música, però per mi no era festa,
no se m’enduia el jazz en la seva bellesa,
tota la solitud aspra del meu llit queia
damunt la meva ossada i em feia a mi sobrera
dels grans delits del món, dreta a una altra vorera,
on mai no arribaria la nit plena d’estrelles,
en un angle apartat de totes les conteses
de goig, d’amor trobat, d’aquella gràcia plena.
La música, com llum, m’immergia sencera,
la seva dignitat apuntalant la meva.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de desamor, Poemes de la desesperança, Poemes del jazz
Sense ningú que em sostingui
ben poc puc mantenir-me,
no puc estar-me asseguda
en una actitud passiva.
Recitals de poesia,
músiques que no m’atrapen
en la solitud activa
que en mi no pot deturar-se.
I sí, amb ganes de fugir,
però ja hi soc atrapada,
no puc eixir del muntatge,
en soc una peça estable.
Les cadires encaixades,
en una plego la còrpora,
al redós la gent m’envolta
i meu cor demana ajut.
Enmig del cos em sulfura
l’esforç d’haver de parar,
tota reflexió ofegar,
i el meu jo que en figa muda.
Taciturna sempre soc,
un fons buidat per la pena
s’hi ha fet lloc, s’hi ensenyoreix
Sols l’acció i l’amor em tesen.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de desamor
Sense sortir no hauria vist la lluna
plena i formosa expandint-se i vessant-se,
ni hagués sentit les punxades de l’aire
vivificants com d’energia espurnes.
Tampoc veuria els mils llums de Nadal
al llarg la Rambla com estels en la nit.
Tot i atuïda em bado a un altre món
on lentament pugui tornar a inventar-me.
Sense exposar-me vaig a un lloc que m’acull,
dins d’una cova on cerco retrobar-me,
i afluixo el llast que a flor de pell em balda.
Em dono així impuls, si no alegria,
i sento l’aire, el Nadal i la lluna,
si bé del cert no espero cap ventura.
Llambreigs de sol baix que enlluernen
en l’hora precària de l’amor.
Dalt del tren tot just remoreja
cantarella fada, no cançó.
No són les cinc encara i balla
un esperit las al vagó.
Tiba d’esma llarga catenària
sens rescat de dol o abandó.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de desamor
Avui
hom i don parla al tren,
hi ha noies
amb torts emocionals,
no en treuen
cap ni peus ni entrellat,
qui sap
el perquè l’altre talla.
Com sempre
ningú és gaire colpit,
sols jo
em quedo escalabrada,
tinc doncs
un feriment molt dins,
endèmia
total i irremeiable.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de desamor
I en mi segueix l’angoixa,
aquest mal que em devasta,
que no em deixa afrontar
la vida quotidiana,
els canvis turbulents
viscuts com a amenaça.
Son massa adversitats
i ferides que em marquen.
És l’octubre calent
com si fos un ple estiu,
i en els seus jorns solells
endins va macerant-se
el neguit colossal
d’una vida arranjada,
on poder lliscar en pau,
fruir sense estocades.
Potser és una quimera
compartida i humana.
Després de cinc jorns penant
a una gruta turmentosa,
d’un matí torrencial,
de pluja tumultuosa,
de davallar a un infern
de dolor a tota la còrpora,
d’enfonsar emoció, seny
en un pou sutjós d’angoixa,
just ara despunta el sol
a l’inici d’una tarda
que tanca aiguats sense nom,
que deixa al seu pas catàstrofes.
I jo cuito per sortir
del cau on soc enclaustrada,
amb l’ànim en tremolor,
un pes humit a l’espatlla,
la consciència no reeixida
que soc una dona ufana,
sinó plena de foscor,
entre dolor enfangada.
Ni amb els mateixos vestits
soc segura d’agradar-me,
però avanço amb pas elegant
si bé la pau és llunyana.
Théodore Chassériau
Plora aquest meu dia anorreat
d’un estiu radiant de bellesa,
sento endins nostàlgia i dolor,
solitud, amargor en escomesa.
Tinc davant perspectives obertes,
ara el mar, més endavant Venècia,
però el mal que duc incorporat
a la còrpora no em deixa mai de petja.
I m’esclafen els vells malsons de nit
la buidor de totes les grans pèrdues,
i plorosa entre el sol solemnial
titubejo entre florir o perdre’m.
I com plovia
en les nits isolades,
queien les gotes
com vidre trencadís,
densa atmosfera
sideral que rodava
fent espirals
del temps atapeït,
girant, segant-me
de tota vida humana,
vida existent
cada cop més llunyana.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de desamor, Poemes de la solitud
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 