Sol que rega, sal de terra
cova antiga, teia encesa.
Flama de foc i de brasa
cristall de roca que esclata.
S’expandeix el teu vibràtil
broll salobre i aromàtic.
Veu de pluja, gota d’aire,
lleu bombolla, licor d’arbre.
Recerca’m pels meus racons
foc de brasa, fins al fons.
Fes-me aigua corrent, encén-me,
devessall, terra calenta.
Porta’m llàgrima roent,
obre estrelles a la pell.
Irromp enllà els meus topants,
crea el meu estiu radiant.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del jazz
Religió de solitaris, la litúrgia del jazz,
emparada per la lluna, nit en la ciutat fugaç.
Sostre rodó de la cova, cel de voltes al foscant,
un cor entre parets vibra i la lluna va aflorant.
Creix dens el fum del tabac, cigars que dels llavis pengen,
i dins de l’aire entelat les notes pugen i cremen.
Melodia espessa i negra, música escorxada i fosca
on el suburbi renilla la seva amarguesa fosa.
Toques l’erotisme del llit més calent,
llençols de pell ocre, la lluna brunzent.
Toques nit oberta, finestrons batent,
un crit de trompeta fulgura en serpent.
Els cossos es tesen, respir sincopat,
i la pell es tiba pel cor trasbalsat.
Després creix la serenor
i la gravetat és plàcida,
i hi ha un sol horitzó
dels nostres cossos sense angles.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del jazz
Claude Monet
Un esperit irisat
es fon amb la matinada
quan l’aire ni gosa moure
l’encís que es va desvetllant.
La boira intensa respira
la fluïdesa dels rajos
bressolats en l’aigua antiga
d’un oceà ondulant.
El cel duu amarantins traços
festejant la mar sentida,
rosa ardent, blau que titil·la,
sol que es va descabdellant.
Impressió de carícia,
plaer a trenc de matinada
somnis nocturns que traspassa
el dia que es va enlairant.
L’hàlit del dia
Un esperit setinat acompanya
la matinada, quan l’aire ni gosa
moure la bellesa que es va despertant.
La boira blana respira entre
la fluïdesa dels rajos, bressolats
dins de l’aigua antiga del tendríssim
oceà ondulant. Lluen al cel
amarants traços que omplen de plaer
l’aigua sentida, rosa ardent entre
el blau que titil·la quan l’astre màgic
s’eleva fulgurant. Impressió
d’una dolça carícia que fa somriure
a trenc de matinada, quan els somnis
fugaços traspassa l’hàlit del dia
que joiós es va descabdellant.
Germanes gitanes a Sevilla. John Phillip
Gitana,
de fa molt temps
camina
el teu llinatge
vorals
i cors de països,
riberes
fluvials de mapes.
Gitana,
pengen en tu
els cèrcols
d’antigues reines,
i faules
de focs obscurs
de llavis
vells d’enciseres.
Gitana,
en la negra nit
el carro
lluna detura
i els cants,
rogall i setí,
s’eleven
en l’aura pura.
Gitana,
un geni et pobla,
antic,
dador de fortuna,
savi
per donar consells
quan dius
la bonaventura.
Gitana,
al fons del cel
hi brillen
estrelles fines,
aplec
dels vells sofriments
del teu poble
que no es vincla.
Gitada sobre el llit,
estesa a l’esperança,
el sol dolç i polit
entra a la teva estança.
Tu jeus en la carícia
ombrívola dels plàtans
que mirallegen, suaus,
en els teus pits i natges.
Dona del tors morè
tens l’aroma de platges,
que s’esbrava al setembre
entre pinyons i oratges.
Un home tendre ve
de prop a somiar-te,
tu li allargues la mà
i el deixes confortar-te.
Félix Revello
Claredat de llum de lluna
a la tarda, entre llençols;
s’omple de miralls i festa
el que desitges i vols.
Estesa a la claror fresca,
cos ofert a tots petons,
el temps et duu a mans plenes
camins frisosos i amors.
Les fulles verdes dels plàtans
entren dins els teus balcons;
un ocell prop de tu vola
i omple l’aire de remors.
Sabates de festeig blanques
reposen en un racó;
noia bella i adormida,
tota tu ets inspiració.
Solitud, gerro de vidre,
no facis niu al seu cor;
la joventut es desplega
a l’Eixample, ple de flors.
Alegria a les teulades
vermelles a més no dir.
Cúpules d’església clara,
catedral al sol moixí.
Prop hi voregen les cases
blanques, amb farbalà fi;
guaitant totes les campanes
en un cel morabetí.
Joia i blanca pau s’enfilen
per torres i campanars,
i la tarda sense brisa
sent un riure que ve i va.
Tocs de blau, temps que s’estira
i que no se’n vol anar.
La ciutat espera el vespre,
temps d’enraonar i somiar.
Véns amb la bicicleta
pel camí dels rosers
i a la casa ombrívola
hi espera la fireta.
Les cambres, d’altes portes,
són recer i presència,
i tu hi ets i transpires
mentre jugues amb mi.
Les rajoles de terra,
colors de modernisme,
són fredes i polides,
i hi ha olors de jardí.
Vivor de la teva ànima,
remor de tarda quieta
que les fulles contemplen
sota el cel blau més clar.
I la teva mirada
en uns ulls de xinesa,
la pell com si de préssec
mentre em dónes la mà.
Vaporós és tot l’aire
pausat de la finestra,
fa el ple la tarda lenta
i la nostra amistat.
Nit d’estrelles. Vincent van Gogh
Titil·la la llum
dins del mar, al lluny,
espessa com tinta.
Hi cau relliscant
i, encesa, va untant
mar de negror fina.
Fa olor dolça l’aigua,
i, galant, escampa
renou de florida.
En el cel nocturn
hi esclata una llum
d’estels gegantina.
Fa bo si la nit
t’abraça amb delit
silent i tranquil·la.
Beuré un aiguardent
al bar, al rellent,
entre la suau brisa,
i t’oloraré,
fragant com t’ronger,
i et besaré el riure.
Pell de nit, d’amant,
caliu ple d’encant
i de flor de vida.
El temps porta espurnes d’or
a la teva pell colrada,
quan passes lleuger i suau
caminant cap a la platja.
Carn molsuda, llavi ple,
pit per nodrir nits en vetlla,
malucs que no tenen fre,
ulls que lluen com lluerna.
I topants agosarats
sota la bermuda encesa
que tothora fa fimbrar
la llum que lluu i enlluerna.
T’espera entera la mar,
la seva mullena fresca,
i ma vida amb el neguit
sempre de tornar-te a veure.
Home que atures l’alè
i fas petges a l’arena,
que no esborra cap embat
de la mar que et sent i serva
Sospeses la immensitat
que prest ve a omplir-te d’estrelles,
i s’agenolla al teu pas
la dolçor de l’hora quieta.
Radiant formosor que escampes
i arriba amb la melangia
per l’art del teu cos daurat
que és escultura infinita.
Pel teu cos i viure lleu,
que desvetlla l’alegria,
i somou tot el desig
de la dona que en mi vibra.
De la dona que amb tu neix,
com el cel, el mar i el dia,
i que sap que ets llunyà, igual
que la quimera que em guia.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 