Category Archives: Poemes de Barcelona

Ciutat del vell port

A man takes a selfie at Las Ramblas in Barcelona

Barcelona,
sorgint des del temps amb dolors de part,
ciutat circular tacada de sutge.
Humida ciutat de faç canviant,
entranya botida, digestió pesant
que et cansa el somriure. Carrers costeruts
arbres com parpelles, ocells a les branques
bressolant-hi estiu. Ciutat del vell port
tan pacient com Job, mare embarassada.
Sempre estàs parint, amorosa mare,
i del vent del mar prens un nou coratge.

Cafè de l’Òpera

cafè de l'òpera

Rambla avall, cap al port,
bull el Cafè de l’Òpera,
ventalla d’una porta
que obre el vaivé constant.

A dins un home parla
amb una senyoreta
i un altre home té un llibre
mentre busca una amant.

I l’aire s’hi renova
amb cada nova entrada,
i un cambrer duu cafès
i tallats amb safata.

Es mou un xic un riure
i una nova mirada
enceta, rica, el viure
d’un dels seus estadants.

Els miralls reflecteixen
tots els pregons desitjos
que tenen caire i visos
d’alegria llampant.

Així, el matí passa
amb ressons de diumenge
i una esperança tènue
dringa per tots voltants.

Un pintor, a una taula,
fa dibuixos i esbossos
amb la llibreta oberta
i el llapis esmolat.

Una musa s’asseu
al seu costat i parla
i l’incita, planera,
a assajar el seu art.

I ell somriu entre els traços
i una noia fa seva
i li neix la figura
de les expertes mans.

I els seus ulls, vius com brases,
se la miren i observen,
i ell la pren, com a artista,
en volum i tramat.

Gira el sol, ve el migdia,
moment dolç de les fades:
encara hi ha per viure
la tarda, amb el seu fat,

que ensonyada reposa,
i remorosa prega
íntima i fonda alhora,
que l’amor vingui a mans.

No sentiu el fort xiscle
de tothom qui l’espera?
Aquí, al Cafè de l’Òpera
sempre hi és convocat.

Al vespre els llums es prenen,
cuques de llum que encisen,
esperances que es vinclen
en aquest racó urbà.

Ara l’aire palpita:
el dia encara resta,
i encara la nit vibra
i espera i vol la festa.

La dolça melangia
posa tint a tota ànima,
i tothom és més dúctil
a carícia i a flama.

Després, quan la nit plana
i la calma ja regna
homes i dones pleguen
els desitjos i esperes.

Com qui passa l’escombra
i renta la vaixella,
el nou dia s’albira
prest a recomençar.

Ja de nit les persones
que li han fet tenir vida
del vell Cafè de l’Òpera
se’n van, tot desfilant.

I a contracor el deixen,
i ja al seu llit somien
que l’amor que voldrien
els el doni demà.

Xocolateries de Petritxol

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Xocolata, postres dolces,
ben desfeta en una tassa,
regalimes densa polpa
de melindros i torrades.

Ambrosia dels infants,
berenar de festa sonada,
d’aniversari feliç
i diada assenyalada.

Presa a la plaça festiva
o en trobada ciutadana,
l’ajuntament ens convida
a celebrar la bullanga.

Civilitat, xocolata,
que ens agermanes, polida,
deliciosa, afruitada,
dels plantars de Costa Rica,

i de l’Amèrica immensa,
fruit del cacau, arbre mític
dels maies i dels asteques,
de Quetzalcóatl i els inques.

Xocolata, espessa molsa,
de déus nèctar i delícia,
et tenim a cada casa,
mira si és bella la vida.

Mira com de lluny viatges
de les selves, en estibes,
conreada per mans d’indis,
les sagrades mans indígenes.

Homes que van albirar
en Colom des d’altes cimes
i el van anar a rebre al pla
de les costes ameríndies.

Vas ser l’ofrena ufanosa
dels homes que allí vivien:
la oferien en beuratge
per celebrar que eren lliures.

Xocolata, brou, escorça
de bosc de tròpic endintre,
mantega d’un arbre-déu,
saó del sol i la vida.

Els teus penells són sagrats,
ceptres d’una flor divina,
i et prenem per reforçar
els estrets llaços del viure.

I és al carrer Petritxol,
de la tarda ciutadana,
on prenem nèctar de sol
de la plana americana.

Aquest carrer sempre escampa
la teva olor deliciosa,
i tu vas vessant-te en tasses
de la nostra Barcelona.

Barcelona, ciutat llegenda

Barcelona. Una de les entrades a la plaça Reial.000 Foto meva0

També el sol vol venir amb tu,
ciutat amada,
i quedar-se al teu caliu,
ciutat serena,
per reposar al teu cos bru,
ciutat somiada,
per habitar el teu estiu,
ciutat morena.

I penetra ben endins,
ciutat xamosa,
les teves cambres lluentes,
ciutat donzella,
bressant-se a la teva falda,
ciutat airosa,
respirant la teva festa,
ciutat rosella.

Quan gosa sortir la lluna,
ciutat polida,
s’embruixa tota sencera,
ciutat estrella
amb els teus carrers feliços,
ciutat espiga,
amb la teva ànima estesa,
ciutat llegenda.

Ciutat de nit

rosassa-basilicadel0pi

Quina forma pren la nit
amb tu, Barcelona meva,
paraments a les terrasses,
a un racó toca una orquestra.

Pertot claror condensada,
a un cantó s’obre una església,
rellent de mediterrani
i el vent, que tot ho penetra.

Encisament palpitant
damunt llambordes de segles,
amb la lluna expectant
com l’amor fa les conquestes.

No vull marxar mai de tu
em vull quedar amb tu per sempre,
xopa la nit els carrers
amb una sentor de festa.

El teu gòtic encén llums
amb les rosasses suspeses,
portalades i fanals,
vida íntima i intensa.

Somni ja abans somiat
incitació i descoberta,
els arbres et fan costat,
la pau en tu pren consciència.

Ens aculls al teu redós
protegint-nos del cel negre,
cap malvestat mai vindrà
dins la teva nit encesa.

I faig voltes sobre meu
per copsar-te la bellesa.
Barcelona, solcs endins,
ets claror damunt la terra.

Ciutat

postal 000 barcelona de nit

Arriba la nit
plena de llums vives,
l’ull de la ciutat
mostra la fatiga.
El dia és molt llarg,
sens parar feineja,
vol trobar el descans
en la foscor densa,
somiar els mils d’anys
que s’alça i que empenta,
igual que el brau mar,
que flueix sens treva.

Llums

 PISSARRO. 000 BULEVARD DE MONTMARTRE pinturaCamille Pissarro

La suavitat del vespre,
seda en el vent desplegada,
quan la natura palpita
i el misteri es sosté a l’aire.
Jeuen al cel núvols roses,
els arbres són tinta negra,
els llums de la ciutat s’obren
en teatres i cinemes.

Castanyera 1930

barcelona 000 Lacastanyera 1930

Passen les senyores que mai s’han tacat
després de la missa a comprar castanyes,
diumenge al migdia d’un temps esquerdat
on latent es coven la guerra i catàstrofes.

Són burgeses riques, altives, mudades,
ben barcelonines, el missal al braç,
de la ciutat noble del passeig de Gràcia
que menysté barraques igual que ravals.

La més jove amb guants de pell de moltó
pren la paperina, castanyes torrades,
les dues més grans, figures de pedra,
han pres les distàncies de la castanyera.

Ella els ofereix les castanyes cuites
amb mà descoberta, cara riallera,
al quiosc seguda -elles són ben dretes-
el vestit tacat de sutge i empremtes.

A la torradora fumegen castanyes
com es cou la guerra de sis anys més tard.
En la tardor mansa d’un dia de festa
a la xardor d’Àfrica creix la malvestat.

Nits

peus 000 de dona noia carrer

Nit dintre de mi tancada,
Barcelona encén fanals,
llarg túnel espès dels arbres
de Canaletes al mar.

Lluminària d’alegria
en la dolça hora d’estiu,
la nit, en mi arraulida
amb tot el meu goig captiu.

Nit per respirar-te, encesa,
entre el més íntim caliu.
Jo torno a casa de pressa
per no fer del plor eixidiu.

Ciutat populosa

Barcelona,

blau de llet al cel,

els homes, formigues,

populós cau ple,

gent enterbolida.

Pampalluga a l’ull

dels llums del comerços,

tot un embalum

de consum i escreixos.

La gernació fosca

que pobla la rambla,

ebullició negra,

la ciutat s’estanca.

I allà al fons, el mar

puríssim, blau tendre,

una immensa pau

solitària, densa.

Mar, dúctil mirall

del cel que enllumena,

aliè, va parlant

amb tots els planetes.