Feliç i enjoiada per les tipuanes
que intensament ornen l’ésser meu de flors,
soc sota els seus arbres que airosos escampen
les corol·les d’ambre, papallones d’or.
Lluu el sol, es filtra per totes les branques,
i entre clarianes acarona el vent,
i tots els ocells que en estols voleien
sojornen, festegen als troncs renouers.
Quants braços no aguanten les fulloses rames,
pesants i abocades als jardins gemmats.
I una aroma espessa de nèctar de mel
ve a nodrir la vida joiosa, al seu ple.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la natura
Aquí, al bar ciutadà,
en un recer intens, tot íntim,
fusta, marbre, vidre clar,
racons per seure i parlar,
d’una animació tan vívida.
Ressonen totes les veus
en l’espai, olor de sidra,
de vermut, cervesa, vins
borbolls de cava, amistat,
i el ventilador que gira.
Al bell mig d’un barri antic,
com àgora circular,
un cor bombeja, s’activa.
És fàcil trobar l’amor
al seu acollent recinte?
Publicat dins de Poemes de Barcelona
Rescatant retalls de temps
on hi hagi llum, el cel ample,
imprevisible i festiu
moviment, gent i comparses,
i activitat i relleu
de bellesa condensada.
Així, vaig a formar part
del brogit, que no s’acaba,
la ciutat que va girant
amb els seus carrers i places,
que és oberta a tots els mars.
Vaig a fer-m’hi ciutadana
amatent del seu passat,
dels seus somnis llargs d’anyades,
de mil·lennis fins avui,
i tinc el goig de trobar-la
en el temps que m’és donat,
ella eterna, i sempre humana.
Publicat dins de Poemes de Barcelona
L’aire amb premonicions
que m’impulsen l’escriptura.
Ahir, màgia de la nit
dins d’una faula rotunda.
Així, transitant carrers
sota les llums encantades,
entrant als palaus més bells
amb aranyes com joiells
escampant claror i miratges.
I allí movent-nos plaents,
gent i artistes prodigant-se,
amb obres magnificents
als murs i a les sales clàssiques.
La música, sons roents
del pianista a l’estança,
cantant de jazz somovent
el fulgor de la nit clara.
La pluja va deixar anar
gotes grosses i sentides
com bateig de llibertat,
amb olor nocturna i íntima.
Com va ser tot d’excel·lent!
Vam sopar en una altra plaça,
amb menges com si pels deus
que tota nit acompanyen.
Que tendres les nostres veus
dins la conversa nuada.
Fou com arribar a l’etern,
empès per la consciència
del temps, que gira i s’acaba,
i així vam estar a recer
del precipici que esguarda.
Publicat dins de Poemes de Barcelona
El tren habitual, quan l’agafo, ja fosc,
els llums freds que enlluernen, i a fora la nit
amb la seva olor densa, fragant de la humitat,
les espurnes de l’aire fregant, rasant la pell
a sota el cel altíssim, on viuen els planetes,
i estrelles amb la lluna, que orienta tots els mars.
No és una hora cansada, tot i que obscura nit,
comencen altres llums a la Rambla que encisa,
a carrers endinsats de la ciutat vibrant,
íntima i exultant, lúdica i combativa,
que vol fer més humana tota civilitat.
Cap allà soc en trànsit dins el tren renouer,
en la nit enigmàtica, absorta en la seva aura,
i el meu ésser que hi passa mentre que és el seu temps.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes de la nit, Sonets
Vaig al meu món canviant,
immens com un continent,
ombrívol dessota els plàtans,
amb el mar, que alena vent.
És com la joia infantil
de descoberta i misteri,
tot el món puc aplegar,
tot és meu perquè hi penetri.
Volto amples avingudes
d’antics arbres centenaris,
giro cantonades, rondo,
viatgera i ciutadana.
Em barrejo en el seu magma,
soc una més que l’habito,
més feliç a cada passa
entre tots, i distingible.
L’ombra excelsa m’acompanya,
la ciutat em consent, guia,
als seus carrers soc sagrada
com la dea que l’estima.
Publicat dins de Poemes de Barcelona
Retrobo el meu món lliure,
on jo soc inserida,
ésser d’aquests rodals,
així alta i confegida,
totes les il·lusions
són de la meva mida,
tots els punts cardinals
les meves quatre vores,
i aquesta geografia,
mediterrània antiga,
de mar, de flors boscanes,
dels entranyables mites,
conviccions, savieses,
la deu evolutiva,
d’allà on jo parteixo,
on cada instant arribo,
cada cop més enllà,
la fruïció menant-me
a un món inacabable,
fontanes infinites.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la pàtria
Bresso la ciutat divina,
que aplego a la meva falda,
hi cap sencer el mar immens,
els seus edificis auris,
l’ombrós bosc de Montjuïc,
les grans, fabuloses Rambles,
i aquest vell Palau de Mar,
clàssic per enamorar-se’n,
on a prop, plens de misteri,
peixos i ocells fan miratges.
És la ciutat infinita,
íntima i inabastable
que sap treure flor del viure,
que reparteix la seva ànima.
Ben aplegada la tinc
tota sencera, abraçada,
i si és que la deixo anar
és per davant inclinar-me.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes solars
En la llum transparent
puja verdor dels arbres,
el tren camina lent
d’una estació a una altra.
Hi ha el groc de la ginesta
i el lila de les parres
les cases, entremig,
hi lluen totes blanques.
Els revolts de la via
festegen el viatge,
rere dels finestrals
resplendeix la muntanya.
Davallen suaus les valls
amb espessor d’alts arbres,
un caminet traspua
lluïssors de pissarra.
Els pins s’alcen al cel
oferint la capçada,
són de graciosa arrel,
compendi del paratge.
Revolts de tren petit,
estacions de fades.
Propera, la ciutat
bressola en la seva aura.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes de la natura
És un moment net davallant la tarda,
tan bella i polida, els llums fent d’empara.
Aquí soc, conscient de la sentor i calma
dins de l’equilibri que ha anat afermant-se.
El sacseig del tren sembla que em bressoli.
Vaig cap a ciutat, dimensió encantada,
encara és clar el cel, el bosc, ombra opaca.
La fi del trajecte obre un nou viatge.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes de la tarda
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 