Category Archives: Poemes de Barcelona

Ciutat meva excessiva,

massa gent passa errant

exhausta, empetitida,

el front desconcertat

per estímuls dubtosos;

la Història, ofegada,

edificis confusos

que ja no es troben l’ànima,

rius de carrers -serps mòbils-

voraços, plens d’escates,

la calor que s’enganxa

com icor de ferida,

i la lletjor ressalta

del rellent i la vida.

Ofegosa ciutat,

perduda galania,

mostres els ulls tancats

a qui en forats t’habita:

closa ciutat sens cel,

dins el teu clot fosc vívida;

animal de flagell

que et debats sens sortida.

Tan poblada ciutat,

pàtria meva de dintre,

on del teu cor callat

la sang salta i renilla?

A la pell t’hi nien larves

i estranys éssers hi viuen

i de coïssor tenaç

els teus rosecs són xiscles.

Esplèndida ciutat,

tan nafrada i antiga,

vils forans t’han manat,

però no han pogut reduir-te.

Ara cruixes de dol

amb dolors de ferides,

presonera en un cau

on esperes el cant

de les noves matines.

J. M. W.  Turner 

Al joc de la immensitat les persones es dissolen.

Vénen del res, van al res, el mar les furta de sobte.

Es perden dins de l’abís sota les ones furioses.

S’han estavellat els ports que un dia foren sol i ombra.

Han sucumbit totes naus que enllà aguantaren tempestes.

Arriba la fi i es brau el mar que devasta relles.

Al capdavall tot és re, un naufragi que ens fa burla.

Si ahir lluitàvem per viure, avui s’acaba la lluita.

Enmig l’huracà del món, sota un vent fred i insensible,

l’home perd les facultats, i el respirar, i la vida.

I llavors desapareix com si no un dia no existira.

Només queda un flux fugaç de tot l’amor que expandira.

En aquest temps malmès

l’àcid del vent

trenca l’ala de la papallona,

arrossega  el seu iris al torrent

ofegat de la ranera del riu

i com l’escorbut fa sagnar

les genives sagrades de la terra.

El seu bram pestilent

duu el tint suorós del verí,

la gangrena de la vena dallada,

i corroeix la fragant aigua de plata,

el rosa purpuri del matí.

El corall i l’alga de setí

han tornat esquelet i calavera

i l’aigua bromorosa de crostís

nega el doll incessant de paradís

que un dia a les mans va regalar-se’ns

com penjoll centellejant de cirera.

Davallen perles en rosari de temps

enmig de l’estupor de l’antic segle,

les altes vanitats ben ensorrades

per l’abisme dels anys, sense una empremta.

Queia el sol com cortina daurada

damunt totes les clares vidrieres,

fràgil petxina de mar desancorada

que et vas cloure i morir per sempre.

Porten les onades nova escuma

i petites deixalles de qui fores,

per les fulles boscanes tu murmures

la teva vella, desnonada glòria.

Fantasmes en la nit encara escullen

els teus sots soscavats a la muntanya;

el petit tren que feia de muntanya russa

apareix amuntegat, sense cap ànima.

Amargueja l’arrel de l’heura enfiladissa

damunt l’encís enterrat de balconades

mentre un jòquer perfà amb un subtil riure

una burla discreta a la pretensió humana.

Vols venir a triar un llibre

de fulls blancs del meu prestatge

amb humils lletres petites

que et pot cabre a la butxaca?

Vols conèixer la saviesa

que s’amaga entre les tapes,

tot l’univers que gravita

dins les pàgines tancades?

Vols obrir aquells móns possibles

que dins teu ja fan estada

i per l’art i encant d’un llibre

t’endinsen en vida humana?

Hi ha una tarda tancada

entre els finestrals de clars vidres.

Branques de palmera,

com un brollador circular,

s’escampen pels balcons.

Una llum zenital

cau damunt el pati

de rajoles sensibles

pintades de colors.

D’hora, en el rodar del cel,

girarà cap a elles

primer el vespre tàctil

i a poc a poc la nit.

L’estany tot viu de peixos

i verd fullam aquàtic

s’empassa i reflecteix

tota la llum, com un ull.

I la granota sola,

granelluda i verda

pren el berenar conscienciosa

entre les algues i el llim.

La sala dels llibres

té una llar encesa

flamejant i agraïda

enmig del dia orc

de ventada i plovisca.

La ciutat, al defora,

la vella Barcelona quieta,

es mou viva i activa,

afanyada pel fred.

El llum de cada taula,

d’on som passatgers hostes,

lluu groguenc i molt càlid

i ens il·lumina el rostre

i el transparent de l’ànima.

Cau el rellent d’horabaixa

i una estrella es mou al cel

anunciant la nit de lluna

com el gust d’ametlla blanca.