Com plou! Avui el món
és ple de grosses llàgrimes,
seriosos colors,
grisós el cel ple d’aigua.
Som en camí boirós
i lent el tren avança
entre silenci fos,
densa boira i gotasses.
Les gotes rellisquents
s’enduen els vells rastres,
renten el món antic,
el retornen diàfan,
a punt per rebre el sol,
amb les vessants polides.
Un bàlsam fet d’amor,
les gotes com carícies.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la pluja
Sembla que avanci el futur
cap a un horitzó volgut,
lliscant a dintre del tren,
endavant sense entrebanc.
Miro el versàtil paisatge,
tot de bellesa i carícia,
i jo estic encativada
pel senzill fruir del viure.
Que feliços aquests boscos
dels turons de Collserola,
d’estacions entranyables,
de trens lleugers i llustrosos.
De dins seu veig l’univers
com en un calidoscopi.
Observant-ne la riquesa
em transformo en molt més noble.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Collserola
Enmig de la primavera,
quan la natura traspua
la gerdor dels verds turons,
i el sol de biaix fa espurnes
a l’entorn i a l’horitzó,
dalt del tren observo el fast
de la rossor allargant-se
per tot el camí gemmat
d’arbredes i solar aura.
Rodant rodes va lleuger
el tren que a estacions s’afanya
trescant pel camí lluent.
Pertot, lilàs i campànules.
Obre portes i la gent
puja i baixa engalanada
olorant sentor punyent,
ullant claredat diàfana.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura
Ha declinat el dia.
Passen estacions
subterrànies, feixugues,
dins la cova excavada
a sota la ciutat.
Un túnel de murs xops,
de canals rovellades
als intestins obscurs
de ciutat soterrada.
Publicat dins de Poemes dalt del tren
No em ve cap paraula
que enceti un poema
ni cap frase que obri
corol·les o flors
per poder olorar-ne
el perfum que vessen,
per poder sentir-ne
fragàncies, colors.
Cap mot que bressoli
somnis, fantasies
per afaiçonar-les
a un poema meu.
Així de planer
serà aquest viatge,
un diumenge, d’hora,
quan la son em pren.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes sobre la literatura
Passen els trens
fent camí, amunt i avall,
a l’estació
s’aturen uns moments,
hi ha un trànsit íntim
d’entrar i sortir de gent
en aquest dia
d’abril irradiant.
Al fons proper,
majestuosos pins,
claror suau
tota rosada a l’ombra,
l’aire feliç
dolçament acarona,
l’esdevenir
és un goig que enamora.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
Bon dia de març, de matí ben d’hora,
amb el sol punyent, cel net, ni una boira.
Correm endavant d’aquest jorn rentat
que just va muntant-se, on anem lliscant.
A dintre del tren encara duem
llençols enganxats, son no acabada,
i just a l’andana on ens cal baixar
espolsarem mandra, desempallegats.
Descobriré el dia, el que hi ha per mi,
trenaré paraules, energia amb altres,
restarà el migdia, sencera la tarda,
mouré les palanques per trobar sentit,
decisions meves, llibertat primera,
sens dependre d’altres. Surar o sucumbir.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del temps
Fa giragonses el tren
avançant entre muntanyes
cobertes de verd espès,
amb pluja de matinada.
Ens aturem a estacions
belles, a mesura humana,
una festa enmig del bosc,
Modernisme que es desgrana.
Quin trajecte tan formós
entre natura salvatge.
Prop de l’estació final,
nostra mar mediterrània.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura
Íntim i confortable, de dins del tren, el dia,
amb núvols, boira, pluja, amb tantes flors florides.
Esdevé a un ritme lent, assaborint l’oxigen,
la sedassada llum, els verds que el bosc perfila.
Passem estacions tranquil·les i polides,
suaus revolts girem per les corbades vies.
I és plaent, feliç, el viatge, fent via,
dins del seu benestar, venturosa harmonia.
Publicat dins de Poemes dalt del tren
El tren habitual, quan l’agafo, ja fosc,
els llums freds que enlluernen, i a fora la nit
amb la seva olor densa, fragant de la humitat,
les espurnes de l’aire fregant, rasant la pell
a sota el cel altíssim, on viuen els planetes,
i estrelles amb la lluna, que orienta tots els mars.
No és una hora cansada, tot i que obscura nit,
comencen altres llums a la Rambla que encisa,
a carrers endinsats de la ciutat vibrant,
íntima i exultant, lúdica i combativa,
que vol fer més humana tota civilitat.
Cap allà soc en trànsit dins el tren renouer,
en la nit enigmàtica, absorta en la seva aura,
i el meu ésser que hi passa mentre que és el seu temps.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes de la nit
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 