Forada la nit
el tren on som dins,
sense temps, llançat,
dins l’espai compacte.
Sols a una estació
desvetlla el rellotge,
solcat per la llum,
consciència d’una hora.
Endinsada nit,
xerriquen rails,
trota lleu el tren
amb batec de cor.
Seguim travessant
la foscor vessant.
A la matinada,
la ciutat estranya.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit, Poemes del temps
I de nou vaig cap a Barcelona,
i de cop em trobo dins del tren
amb la tarda que encara és molt jove.
Què hi puc fer a casa, al poble inert.
I fins sembla que el blau em reconforta
d’un cel pur com mar a l’horitzó,
tanta llum que entra, que circula
en la tarda estesa al bosc frondós.
Ves per on, avui era un mal dia,
bo i ombrívol, tot d’esma esmunyedissa.
Del meu ésser no rajava cap doll,
sols la ufana de llum em reanima.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de l'esperança
És un moment net davallant la tarda,
tan bella i polida, els llums fent d’empara.
Aquí soc, conscient de la sentor i calma
dins de l’equilibri que ha anat afermant-se.
El sacseig del tren sembla que em bressoli.
Vaig cap a ciutat, dimensió encantada,
encara és clar el cel, el bosc, ombra opaca.
La fi del trajecte obre un nou viatge.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes de la tarda
En el dia calm, esclatant de sol,
curull de flors i arbres, em bressola el tren
en la seva marxa. Sempre va endavant,
a horitzons que esperen éssers abrandats,
amants a ciutats, que la festa senten.
I el mar va banyant les costes, les platges,
amb sorra fulgent, petxines lluents
i pedres llustrades. Bressolada, atreta
per la ciutat màgica, a dalt el cel blau,
a rumb del gai tren, entre el bosc transito.
El plaer fugaç de lliscar entre vies,
dolcesa amatent de la suavitat
lleu d’una carícia. Amb mi va sencera
llibertat intrínseca, volició ardent
del meu ésser ple, vestit d’alegria.
Somric a tots àmbits que l’esguard abasta,
roselles esteses, campànules blaves.
Tot al meu mirar retorna bellesa,
plàcid dia, un maig d’una primavera
que s’estén al temps llançant raigs de festa.
Publicat dins de Poemes, Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
El tren a Sarrià, estació de volta ampla,
on s’hi fan connexions i diverses escales.
On dormen els vagons de nit, sota teulades,
i s’apaguen les llums fins començar jornada.
Allà on s’atura el tren i gruix de gent en baixa,
on resten seients buits per seure en el viatge.
L’entrada a Barcelona, deixant bosc i muntanyes,
un curt temps dins de túnels, i la ciutat amada.
Publicat dins de Poemes dalt del tren
El compartiment carbassa,
aquí on m’assec dalt del tren,
ofereix calor, alegria
mentre estacions passem,
fosques, tristes, ensopides,
amb tan poc de llum encès,
allà on s’atura la vida
fins a un tren de salvament.
Publicat dins de Poemes dalt del tren
Fem la tornada en el tren
en una tarda ja entrada,
el trajecte soterrat,
les ganes de ser ja a casa.
Un bon dia aprofitat
entre camins i trobades,
una exposició reeixida,
el sentit de cada passa.
Ja trobar-se situat
al camí de la bonança,
seient al compartiment,
comoditat confortable.
I sortint ja a la claror
amb el sol ros que il·lumina,
baixador de Vallvidrera
i una faula de bosc vívida.
I les flors que ja han florit,
el verd ufanós que brilla
blanques, netes estacions,
els pins alçats que fan pinya.
Així arribem a destí
entre les valls i muntanyes,
un regal tan exquisit,
un paradís que ens rescata.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Collserola, Poemes de la natura, Poemes de la tarda
Va perforant la nit
el tren que viu fa via,
en l’hora que aquest dia
ha clos el seu renou.
Nit de negror compacta
que ens envolta completa,
hàbitat dels alts astres
estrany a la consciència.
Volem arribar a port
i córrer cap a casa,
entre els petits carrers
de l’experiència humana.
I traspassar el portal
de la clova que ens guarda
la intimitat intacta,
ja nus, del tot salvats.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit, Poemes de la pluja
Llisca la nit
tan veloç com el tren,
un cert vertigen
i por d’una desgràcia.
També la nit
pot descarrilar arreu,
ella que aguanta
les vides destrossades.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la desesperança, Poemes de la nit
A dins del tren, camí de cel i pins,
respiro fondo allunyant-me de casa,
del sol els rajos m’acaronen la cara,
el pit, el cos, el sentit del viatge.
És gener, hivern, d’un any just començat,
i al meu país la vida no s’atura,
gairebé gens ni hiverna ni recula
i de fred sols mostra esparsos senyals
Amb ple sentit rodolo a Barcelona
lliscant al tren en ben polides vies,
just vaig mirant i prenc notes petites
de curtes frases amb rodolins trenats.
I així jo soc al meu moment que passa,
tot pesant figues -poques hores de son-.
Els carrers són dolços, d’un blau celeste,
la llum del cel els embelleix de goig.
Allà m’invento i em trobo amb mi mateixa
en un entorn no a diari fressat,
sens contrapès a la vàlua que em dreça,
lliure i lleugera al món engalanat.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes de les estacions
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 