Nit foscosa,
d’horitzó coral·lí,
ja dempeus
entre garlandes d’arbres,
contrallum
en capçades no opaques
de pins alts,
pàtria mediterrània.
Glamurós
és el rosa que espurna
com setí
de solar fondalada,
llums s’encenen
mentre que el sol s’amaga,
tiba el tren
avant per clarianes.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit
Creua el tren
tota la primavera,
que s’estrena
magnífica i suau,
tendrament
s’estén damunt la terra
d’aquest sud
europeu i fimbrant.
*
S’obre ample
i immens tot l’horitzó,
es fa daina
el temps meravellat,
es despulla
d’aïllament, reixat,
i neix l’ésser més íntim i lliurat.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
Francisco Ribeiro
Dins de l’espai i el temps,
així el tren sobre vies
amb mi a la finestra,
on espetega el sol.
*
Lenta avança la tarda,
gran és l’àrea boscana,
farcida de turons
i valls sota el cel auri.
*
Vaig camí de ciutat
oberta i arreglada,
si bé l’angoixa plana
a tots fondals i afraus.
*
És per l’isolament,
vida seccionada
d’allò que més amava,
que l’odi m’ha sostret.
*
I bé, no resta més
que l’acceptació
dins de l’espai i el temps,
que es clourà de bursada.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Dalt del tren, horitzó sempre ignot,
camí dens de boscos i aventura,
aquí el temps s’entén allargassat
festejat per les roselles púrpures.
Un passeig àgil entre la fronda,
ben florent, on sempre és primavera,
corre el tren lliscant entre l’arbreda,
fauna i flora, dimensió del sud.
Baixadors, art de cent anys enrere,
placidesa de natura fluent,
com un somni, la seva vida intensa,
el brancatge de pins retorts al vent.
I al fons hi ha, d’aquest passeig vibrant,
la ciutat, d’història tan antiga,
tendra i bella, d’abastament i grat.
Tres-cents anys i més de setge en vida
i ella alçada, sense deixar el combat.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona
S’aposenta la tarda
amb rosa primavera,
acull el sol i l’aire,
la vegetació,
i el tren que ara traspassa
el bosc ple d’hora lenta,
i a mi, que vaig completa,
asseguda al vagó.
Aviat venen cases,
els carrers, edificis,
les torres modernistes,
clarianes de flors.
Va fent via a ciutat
i la tarda es fa miques,
una ventafocs trista
vestida de parracs.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la tarda
I bé, al final ja soc a dalt del tren,
els ametllers ja són pertot florits,
delicadesa de nova primavera
que mostra tendra el seu íntim encís.
També jo avui trenco un vast tancament
que m’ha colgat en vida casolana,
cerco florir les poncelles esparses
de minses gemmes també en mi esclatades.
Recorrem terra i cel
al marc de la finestra,
un paisatge imposant
de l’hivernal febrer,
el sol es va movent
d’esquerra cap a dreta,
resten esquitxos d’arbre
pel viu lliscar del tren,
es distingeix molt tendre
el clapejat dels plàtans,
l’arbre de la infantesa,
aquell goig sense fi,
baixadors noucentistes
tenen els llums encesos,
vindrà sens pausa el vespre
transformant temps i espai,
tota la immensitat
ens restarà abastable
al tren que la traspassa
fins a arribar a destí.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del temps
Fumeja boira el dia
com grisor de l’hivern,
una pintura antiga
deslluïda pel temps.
*
Llostreja a l’horitzó
el sol que va enfonsant-se
dins el redós boscós,
fosca textura d’arbres.
*
Sobre els rails el tren
xerrica i s’arrossega,
tiba el seu ossament
a desgrat i sense esma.
*
Igual jo em ressento
del dia i d’aquest temps
que sense amor empento,
sense il·lusió ni tremp.
Corre el tren entre la plana,
enmig dels suaus turons,
el sol de gener perleja
les fulles del bosc frondós.
*
Girem revolts, anem rectes,
ens aturem a estacions,
entorn hi ha el moviment tènue
de la vida entre cotó
*
on ens remet la pandèmia,
tot silenci i reclusió.
*
Un gros gruix de filagarsa
a mig cos atapeïda,
polsa lent el bategar,
esdevé vicari el viure.
*
El tren travessa paisatges,
veïnats, pobles, ravals,
ens duu fins a Barcelona,
luxe ver però desgastat.
Amedeo Modigliani
Aquest ensopiment
tant d’ànima com cos
esgota el pensament,
per això avui m’escapo
al ritme del lliscar
del tren que avança fi,
transport essencial
per anar a un altre confí.
Un mite, la ciutat,
aquest temps encongit,
barrat, del tot forçat,
mig privat del respir.
Llarg temps sense vibrar,
arrossegats, ujats,
la Rambla fins al mar
per si sola ja encanta.
S’hi albira el somiar,
un bocí de futur,
un xic bri de glamur,
el tremp del vent que avança.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 