Tarda silvestre
entre fonolls i espigues,
el fort sol crema
la terra engrunadissa,
sota dels pins
l’obaga es fa difusa,
sense cap vent
el juliol abrusa.
Les estacions,
entre plataners i heura,
duen frescor,
que tot el fullam venta,
a dins el tren
hi entra el sol a raig,
estiu roent
entre bosc i ciutat.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la tarda, Poemes de les estacions
Camina el tren
a tota marxa
entre el bosc i la brisa
enmig l’arbrada.
El cel és ple
de núvols d’aigua,
densitats de cotó
damunt solanes.
Dolços turons,
mediterrània,
fulla verda perenne
tot delicada.
Les estacions
passen fugaces
lliscant alegrement
entre brancatges.
Immòbil cel,
la terra en calma
rebrà pluja batent
a la vesprada.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la Mediterrània, Poemes de les estacions
Sol i més sol
i la florida d’arbres,
fulles lluents
de verdor inesgotable,
tot el camí
que faig en tren de tarda
és un esclat
de joia entre muntanyes.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la tarda
S’estén la tarda
sobre els camins dels boscos,
polsim de sol
es respira per l’aire,
i el tren polit
que suau el traspassa
va deixant besos
a cada estació clara.
Publicat dins de ., Poemes dalt del tren, Poemes de la tarda
Edward Hopper
El vagó em torna a casa,
desolat com el dia,
el silenci em circumda
entre estrèpit de vies.
Vindran els passos secs
en la nit neguitosa,
el camí costerut
entremig de la fosca.
El llum elèctric nu
de quan arribi a casa
i el solitari llit
sobre l’abisme intacte.
L’endemà que no esborra
el diumenge sense esma,
aquest no-res tan pobre,
estàtic, que anorrea.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la solitud
Sonen les veus al fons
del dia clar i alegre,
el tren corre estacions
enmig del bosc feréstec.
Hi ha vessants de claror,
els pins ben alts es drecen,
m’espera un recer clar,
cap malvestat, projectes.
Publicat dins de ., Poemes dalt del tren, Poemes solars
La solitud ets tu, que et quedes sola al tren,
la teva filla morta que t’habita per dins,
i fràgilment somrius com algú ja acabat
els teus dies complerts, amb el temps assolat.
L’estranyament feroç, el dolor transmutat
en el cabal d’amor que et força a sobreviure.
Restes tu sola al tren, el meu petó calent,
petita i desolada, entre renou de veus.
Corre el tren dins del temps obscur, de negra nit,
que et duu cap a una casa de vida saquejada.
Sense sòl ni baranes, damunt la corda fluixa
d’un buit astorador, heroicament avances.
Llavors, quan érem joves, quan érem tan amigues,
no sabíem possible aquest destí, el més tràgic,
pitjor i més terrible que una propera mort.
Llavors en tu esclatava a cleques el teu riure
i els teus ulls d’aleshores, inquisitius de vida,
ara miren endins plens de horror i preguntes.
Aleshores vivíem el que havia de viure’s,
amb la nostra ignorància del futur, de la vida,
que podria finir-se sense haver-la acabada.
Petita i desistida, els rínxols traspassats
per cabells blancs trenant-se, el somriure abismal
abocat a la fossa immòbil de la terra,
ran de la teva filla retornada als mil·lennis
de l’ancestral origen, on la matèria és
feta de roca dura, inerta i incommovible.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Circula el tren
amb la intemporal marxa,
dia acabat
i nit al finestral,
avançar absurd
per qui ha perdut la casa,
sempre endavant
cap a un inert espai.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la solitud
Com mai més tornaríem a estar
érem allà amb la nostra vida,
esperant a una estació qualsevol tren
vingut d’una via fondíssima.
En la nit fosca i silent
les estrelles s’estremien,
a punt eren de trencar-se
damunt de la meva vida.
Temia per poder perdre’t
com no he temut a la vida,
a l’esplet curull de mans
t’hi portava la collita.
En el nord fred i astorat
la teva escalfor atuïa,
cap lloc al món on restar
que entre els teus braços per viure.
La fondària del meu clam
et circumdà sens ferir-te.
Girs, volts, vertígens, rodeigs,
i el tren no arriba a la via.
Un tren que no va arribar,
que mai junts se’ns enduria,
a l’estació vaig restar
i encara el dolor hi gravita.
Com un esqueix de mi et sento
en el món on fas guspira:
món de desarrel constant
que no ens ha fet lloc per viure.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes dalt del tren
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 