Category Archives: Poemes dalt del tren

El tren em duu
cap a un nou horitzó,
just Barcelona,
a mitja hora comptada.
Ençà del mar,
al peu d’un bosc tinc casa,
llunya i segada
del teixit ciutadà.
Mudant-me aquí
potser em trasmudaria
de seca a humida,
d’esquerdada a suau.

Un horitzó de contrastos
després de boscos i molsa,
l’energia que es barreja,
la ciutat, remor i aroma.

Jo sóc al tren que m’hi porta
després d’una malaltia
tancada en la meva cova
molt més morta que no viva.

Trontolla el tren
i amaga el meu trontoll,
aquest fracàs
que en mi tot ho emplena,

lluu el fort sol
de tardor que ha estrenat
un vent ardent
que l’amargor no em lleva,

i sense arrels
sola vaig rodolant,
em deixo anar
per l’aspra torrentera,

a pes, avall
masegada pels cops,
amb talls arreu,
amb ferides cruentes.

Dia inerme al vaivé del tren,
passen erms, natures castigades,
temps aliè d’una vida a un extrem,
herba i fang i ferralla trencada.
Roda el tren damunt aquest paratge,
entre deixes s’atura a baixadors,
duc el pes corrupte del paisatge
que envileix els sentits i confon.