Sec feliçment
en el seient del tren
amb el sol que omple
tots els espais que toca.
Penetra dens
la calor se’ns emporta
a somnis plens
d’un paradís real.
Un enlairar-nos
i després tocar terra
en aquest trànsit
fins arribar a ciutat.
La terra és
tant quimera com feina,
tirar endavant
amb somnis i treballs.
Publicat dins de Poemes dalt del tren
Fujo en el tren
que trontolla i s’escapa,
s’enduu rabent
el meu trist devenir,
curull d’angoixes,
de neguit a tot l’ample,
sencera cremo
entretallant respir.
Tremolo d’ànsia,
la terra oberta als peus,
amb l’amenaça
d’una fi irremissible,
i ja esgotada,
sense aclucar ni un ull,
el sol em sembla
brut i confós de sutge,
esclafador
al nivell de la runa
que porto en mi,
tot fracàs sense encerts.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Els llums encesos vetllen suaument la nit
mentre que avança el tren cap a ciutat,
obren camins ignots en la foscor,
carrers sospesos, misteris oblidats.
Enmig de l’aire nocturn i gravitant
respira estels un gener vellutat,
van passant llums, crisàlides de llunes,
fragant foscor que a la ciutat s’oculta.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit, Poemes solars
Passen trens
a l’hora de crepuscle,
el jorn tomba
cap a l’ocultació,
el cel, l’aire,
la ciutat que murmura,
es repleguen
acceptant la foscor.
Dins la seva
esfera de misteri
hi graviten
les espurnes del temps,
cada nit
que empeny una alba tendra
duu el miracle
d’obrir els ulls a un jorn més.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del temps, Poemes solars
Estacions petites
amb els seus rellotges,
dolces, modernistes
entre boscs de pins.
Passa llarg el tren
i a totes s’atura,
la gent se’n va amb ell,
el sol lent espurna.
L’aire resta quiet
amb olor de tarda,
l’aura de la llum
és tornassolada.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
Animal sa i cívic
dalt del tren
que et duu a la festa
de Barcelona oberta,
ets sents capaç
i jove i et fa goig
l’esplet de sol
les petites conteses.
Animal sa,
il·lús i confiat,
avui apartes
la mort que duus inserta
i veus la vida
com la dansa d’estiu
i fons respires
i tot sol emergeixes.
Animal sa,
ésser humà que alenes
constituït
pels trets habituals,
camines dret,
aguantes grosses penes,
trencat pel mig,
et tornes a elevar.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes ombrívols, Poemes per a dones
La feixuguesa del matí,
tren que avança sobre rodes seques,
el cos immers en la seva cavitat,
l’ala de la son arrupida a les parpelles.
El pensament ensotat a la teranyina,
i la sang sorruda fent via lentament,
amb tot l’ésser que cau al cantó més absent
fins que un cop, de retruc, el torna a la vigília.
Publicat dins de ., Poemes dalt del tren
Pur aire de vidre
al cel blau, l’espai,
intocats els arbres,
immòbil boscam.
Mel que regalima
de l’alt sol daurat,
corre el tren, la vida
suaument impulsats.
L’estació a què arriba
no ens ha estat pas dit.
Amb aquest enigma
levita el somrís.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes ombrívols
El tràfec dels trens,
la gent resignada,
monòton vaivé
lliscant amb desgana,
corrent sobre el temps,
esfera tancada.
Les agulles giren,
l’esgotament guanya.
Publicat dins de ., Poemes dalt del tren, Poemes ombrívols
Un vent fort sota el sol,
l’impuls del tren que avança,
l’energia del temps
i el meu ésser immòbil
en cruïlla barrada.
La brúixola perduda,
enllà la mort que esguarda,
l’acceptació a la gola
amb duresa de pedra,
però per res conformada.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 