Category Archives: Poemes amorosos

Àngel perdut

Posted on 19 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Àngel perdut

pels carrers del meu poble,

allà al lluny

on esclaten designis

hi ha ja escrit

amb mel fresca de cova

si un dia roig

beurem junts l’ambrosia.

Amb tu es perd

l’udol cap a la lluna

de nits sorpreses

pel mossec solitari,

i un mar calent

pel sol que alegre espurna

navega lent

pels teus ulls oceànics.

Ets sempre festa

en el clos dels meus dies

de porcellana

brunyida i sempre buida,

àngel perdut,

la teva suau carícia

de ploma forta

duu plenitud i pluja.

Sota l’olor

del dia que es propaga

poso l’esguard

damunt la teva espira

i sé del cert

que és del cel d’allà on baixes

i vull només

ser la teva celístia.

*************************************************************

Àngel perdut pels carrers del meu poble,
allà al lluny on esclaten designis
hi ha ja escrit amb mel fresca de cova
si un dia roig veurem junts l’ambrosia.


Amb tu es perd l’udol cap a la lluna
de nits sorpreses pel mossec solitari,
i un mar calent pel sol que alegre espurna
navega lent pels teus ulls oceànics.


àngel perdut, la teva suau carícia
de ploma forta duu plenitud i pluja.
Sota l’olor del dia que es propaga


poso l’esguard damunt la teva espira
i només sé que és del cel d’allà on baixes
i vull només ser la teva celístia.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes solars, Sonets

Desamor

Posted on 15 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Amedeo Modigliani

Tu ets el meu insomni,

aquell qui de nits

torna a turmentar-me,

un inquisidor

ple de desamor,

amb la indiferència

com serp inserida,

muda i replegada,

que et mana els designis

d’efectes atroços

a aquella noieta

que jo vaig estar.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes ombrívols, Poemes per a M., Poemes per a un home

Epístola

Posted on 15 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Henri Matisse

Segueixo navegant per aquest món oceà

amb noves savieses, i vaig desentranyant

dolors antics clavats de cicatrius obertes.

He posat la visió en qui m’acompanyava,

en qui era insondable per mi el seu amor,

algú inqüestionable, qui mai no em trairia,

pura dolçor i delícia, el meu home constant.

Eres una veritat en què em fonamentava,

i quaranta anys després, començo a desmuntar-te.

Potser eres qui deies, amb un amor de flama,

però tu eres molt més, i en amor t’amagaves.

També eres un home pensant sols pel seu compte

mirant de cua d’ull la riquesa abastable

que sorgia de mi, que tu t’embutxacaves.

I en sotjaves els rèdits, mentre que el teu futur,

partint d’aquesta base, s’obria i s’expandia,

seduint altres dones, enganyant-me i burlant-te,

amb una indiferència que et convertia en vil.

Però jo no et vaig abatre. Trenta-nou anys després

t’encimbellava encara al més formós dels cels.

La cua de dimoni no l’he vista fins ara,

però dins de tot l’horror just salvo el meu amor

que tu vas engendrar, i que immortal recapto.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de desamor, Poemes ombrívols, Poemes per a dones, Poemes per a M., Poemes per a un home

Existència

Posted on 16 Juny 2020 | Deixa un comentari

eros cupido escultura més fosqueta

Llavors encara havíem de viure trenta anys més
i per allà on corríem no hi rondava la mort,
el sexe resplendia, nits amants transcorrien
i hi havia bolcada sobre meu la passió

teva, definitiva. Allà, sense saber-ho,
raïa la cruïlla on començar a ser adults,
a prendre decisions grosses, indefugibles,
a equivocar els amors, a triar les florides.

Llavors, quan tota mort era inconcebible
i només hi cabia empentejar la vida
des dels éssers ferits que en cada un es fermava,
vulnerabilitat, i les necessitats

més urgents i colpides, vam separar el camí,
vam tenir altres fills que mai no van ser els nostres.
Va ser només potser que ens vam demanar massa,
amb aquell l’absolut que entre tots dos creixia.

Queda l’amor colgat a dins la teva tomba?,
el caure de genolls, rendit, per estimar-me?
Només per oferir-te’m, com una immensa súplica,
amb l’ànima arraulida, corries cap a mi,

el teu ésser sencer just penjant-te d’un fil
demanant-me que jo t’acceptés fins al límit.
En mi resta tot viu, i ets el que en l’existència
més gran pot anhelar-se. Però érem massa febles,

massa gran la desgràcia que ens havia trencat,
anterior a trobar-nos, els llocs equidistants
amb llunyans domicilis. El temps que vas ser meu,
ja veus, eternament, sense ni sospitar-ho,

em va convertir en teva, quan la mort no existia
i era només la vida la que ens agombolava.
Em vaig perdre en tu, sense ni imaginar-ho,
i avui, trenta després, ara que ja has marxat,

quan la teva existència em colpeix incisiva,
la teva mort es clava en terra inabastable,
i amb tu també em colgo perduda i desolada
per tornar a acaronar-te, per poder així escollir-te.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes del desig, Poemes ombrívols

Saviesa

Posted on 17 Mai 2020 | 1 comentari

mans agafades parella

I al voraviu
de l’amor que es perfà
vivim de ple
la nostra gosadia.

Tardes ardents
fendint el temps fugaç,
deixant la marca
al nostre foc brunyida.

I renaixem
dins la saviesa, enllà,
de sol cremant,
d’intimitat bastida.

Mai res com tu
ni ningú més humà,
jo al teu caliu
de combustió i de vida.

1 comentari

Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de la tarda, Poemes del desig, Poemes per als homes

Amor

Posted on 5 Mai 2019 | Deixa un comentari

tendresa parella llit 000 rosa

Somio amb tu des l’alba del temps,
un cos intens per escalfar fredor
per ocupar el meu espai mancat,
balder al llit i a tot el meu contorn.
Tot el meu ésser crea en tu sencer
tot l’art major que fas sorgir de mi,
i tu em regales el vibrant de la nit,
el sol ixent dels teus llavis d’ardor.
Tot estremint-te endintre, fins al cor,
irromps en mi fins al clos de l’amor.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes solars

Nus

Posted on 10 Juliol 2018 | Deixa un comentari
parella llit 2334334

En el mateix llit
que et vas deixar estimar
jec malalta.
Una tarda d’estiu,
nus,
pell contra pell,
quan la calor joiosa
entrava per la finestra.

Ara he clos els finestrons
i el meu cos no sap fer festes,
però els meus pits
forts i rodons
són els mateixos pits
contra els que,
llarg,
vaig preme’t.

 

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes ombrívols

Nacre pur

Posted on 11 Juny 2018 | Deixa un comentari

nacre436576780

Encalmo el mirar negre dels teus ulls
que porten el vellut als tous morenos dels teus dits,
i tinc consciència del teu cos d’embruix,
dels plecs que s’hi esdevenen, del teu cabell de nit.
Barcelona s’enlaira entre colors i llum,
i de la teva flaire s’aroma el trencadís,
i els balcons just s’aturen atrets pel teu influx,
i el carrer per on passes el recorre un neguit.
Tu escampes la gràcia del teu encant tot bru
atraient les estrelles al teu esdevenir,
i per allà on camines prodigues els conjurs
que com el nacre pur viuen per resplendir.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes del desig, Poemes per a P., Poemes per als homes

Enlairant-nos

Posted on 11 Juny 2018 | Deixa un comentari

dit a llavi

La teva ardorosa cabellera
en mi s’escampava,
sacsejant-se.
Vam temptejar el pany
amb clau molt fina,
la porta del cancell
s’obria,
enlluernant-nos.
Vaig tocar
la bellesa primera
les ales del matí,
el nocturn pòsit,
i enlairant-nos enllà
en llençols tendres
em va tornar el valor
i el goig
i el somni.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de l'esperança, Poemes per als homes

Pell colrada

Posted on 11 Juny 2018 | Deixa un comentari

El temps porta espurnes d’or
a la teva pell colrada,
quan passes lleuger i suau
caminant cap a la platja. 

Carn molsuda, llavi ple,
pit per nodrir nits en vetlla,
malucs que no tenen fre,
ulls que lluen com lluerna.

I topants agosarats
sota la bermuda encesa
que tothora fa fimbrar
la llum que lluu i enlluerna.

T’espera entera la mar,
la seva mullena fresca,
i ma vida amb el neguit
sempre de tornar-te a veure.

Home que atures l’alè
i fas petges a l’arena,
que no esborra cap embat
de la mar que et sent i serva.

Sospeses la immensitat
que prest ve a omplir-te d’estrelles,
i s’agenolla al teu pas
la dolçor de l’hora quieta.

Radiant formosor que escampes
i arriba amb la melangia
per l’art del teu cos daurat
que és escultura infinita.

Pel teu cos i viure lleu,
que desvetlla l’alegria,
i somou tot el desig
de la dona que en mi vibra.

De la dona que amb tu neix,
com el cel, el mar i el dia,
i que saps que ets llunyà, igual
que la quimera que em guia.

 

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes del desig, Poemes per als homes, Poemes solars