Category Archives: Poemes amorosos

Potser la teva mà,
per força tendra,
faria de breu pont
dins de  ma vida,
aquesta gran tristor
que em té corpresa,
l’eixuta solitud
que tu il·lumines.

I torna a córrer el dia
amb remorós oratge,
tot olorós de pluja,
i un cel que pot tocar-se,
que pot acariciar-se
amb la mà amant i el llavi.

Un dia on l’amor
ha anat tot desfibrant-se
en aquest contrallum
de revelacions clares,
on soc nuada amb tu,
brollant sense paraules.

Sola era, i sencera,
felicitat oferta
dels teus invocats llavis,

percudia el batec
punyent de les estrelles
naixents que ens circumdaven

desfilant la tendresa
cabdellàvem els astres
d’un univers inèdit,

amb la pluja mullant-nos.
Xops i xops de carícies,
seguíem despullant-nos.

Émile Vernon

Tinc por de perdre el somni,
per això no t’escric
a la meva llibreta.

Com tu m’has fet tendresa
anhelant per vessar-se
en el teu fons misteri

d’humana incandescència

Tinc les carícies
a punt als dits
per l’home que ets,
garbuix, pell clara,

el que s’acosta
i se’m sostreu,
qui vol que el truqui,
no anar de cara.

i cap dels dos
cedeix terreny,
però la tendresa
se’m somou, franca,

sols de pensar-te
i tenir-te a prop,
tot l’erotisme
també hi va inclòs.

La intimitat del dia,
la pluja tendra i blava
i tu, llunyà, feréstec,
la pell que vaig besar-te
mullada en el teu temps,
xopada de tastar-te.

Segueix rodant la terra,
jo i llavis despenjada.

Amor, nit interpretada,
dos cossos prop de l’abisme,
bressolant en la barcassa
inestable de la vida.

Amor, solitud negada
dins l’oceà sense riba,
quan fa cap el temporal
s’enfonsa quaderna i quilla.

Amor, alta torre clara
d’una casa modernista,
es clouran els finestrons
i esdevindrà sols l’asfíxia.

Amor, frangible passera
per transitar nit i dia,
si t’arriba l’estocada
et cobrirà l’agonia.