I t’he vist
tan desvalgut i pobre,
amb els ulls
abocats a l’abisme,
que s’ha obert
dintre meu la ferida
d’estimar
qui és desemparat.
Però en tu
hi nia el teu perill,
destructiu
per tu mateix i els altres,
i és així
com he de defensar-me:
no entendrint-me,
rebre, no sols donar.
No hi havia cap xiscle estrident,
tot restava en l’absoluta calma,
la guerra amb les ferides roents
en un tancat intern recolzava.
No hi havia desconsol ni planys
ni parpelles ni galtes mullades,
sols l’immens cabal d’aigua, salat,
batzegava en un pou de fondària.
No hi havia esclats de desesper,
el cos tornejat era en silenci,
sols el dolor encès i ensagnat
corroïa vísceres i nervis.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes de desamor, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Giovanni Bellini
Vull una magrana oberta
amb les seves llavors grana,
per xuclar-ne tot el suc,
el seu teixit escarlata.
Perquè em torni l’esplendor
que amb els anys perdo, i s’acaba,
algú ple d’emoció
pel meu ésser, llavor i arbre.
Li tornaré la passió
amb les meves flors boscanes,
els efluvis, les carícies,
els fruits que duc i s’empaiten.
Però el meu voler no té lloc
en terra caragirada,
amb mi n’he de tenir prou,
així lliure, altre cop sana.
Pouant la meva vida, sota aquest sol d’estiu
que polsa, lluu, respira, que passió suscita,
on visc en l’entremig. Pouant la meva vida,
sense amor, sense tu, sense aquell intern goig
que tant me fa que sigui gran part una fal·làcia,
que després es desplomi i hi resti soterrada,
però amb l’amor al puny alçat en abrandatge,
en les mans que acaronen, en els llavis que marquen.
en la intimitat closa, roent, allà encarnada.
I tant me fa que caigui del tàlem que habitàvem
si he de prendre sentit en l’abast dels meus àmbits.
Si he pogut oferir allò imprescindible
que hi ha en mi per un altre, primordial alhora
per ésser jo, existir, tornar cos i substància.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes per a M., Poemes per a un home
Tinc gravat al cor tot el desamor
que pot dur un estigma.
Els somnis terribles de totes les nits
obren les ferides.
I és en la vigília que he d’apaivagar
l’angoixa que em fibla.
No puc respirar i el dolor punxant
va obrint noves vies.
Tot el dia provo refer l’equilibri
i així vaig sortint-me’n.
M’abandona tot, sense rellevància
el món no em fa lloc.
La meva passió, el desig d’amor
constantment fracassa.
I en el desamor absolut que em marca
comença la mort.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes de desamor, Poemes de la solitud
Leonardo da Vinci
Enmig la xafogor
del meu país d’estiu
faig els camins sabuts,
el cos buit de carícies,
el meu estèril temps
posat damunt la pell
sota un sol que reclama
penombres d’una cambra,
sentits incandescents
i tot l’amor xopant-se
del miracle d’amar-se,
creant l’art més roent.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes de la solitud
Com reia bojament,
i no ho sabia,
el temps dels grans amors
i malvestats,
de jove,
no em tenallava
cap mal inexhaurible,
cap esquerda brutal,
cap dolor insomne.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes ombrívols
MalcolmT. Liepke
Estàtica de nou,
cara al teu egoisme,
així em veig, sense goig,
els dies que vindran,
que m’arrabassaràs
vers el teu benefici.
Així és com ha estat sempre,
però encara t’he permès
que furguis al meu temps,
sense que ja en disposis.
Sense que donis res,
ni just pronunciant gràcies.
Les persones que fórem,
gens el temps ha mudades.
Jo em dono per comprendre,
per tornar-me més sàvia.
Sabent que em decebràs
et brindo nova entrada.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes de desamor, Poemes de la passió
Kelly Petrie
Aquella passió parlava de mi,
tan sols de mancances, d’arrelar en algú,
vertical crear-me, alçar tot un món
amb mútues potències, foc alimentant-se.
Va neixe’m l’amor sobtat, com un mar,
fondo fins l’arrel, tendresa esqueixant-se.
Dolor furient fou la negativa,
la burla, l’escarni, l’abandonament.
Simplement, no-res i daga clavada.
Ben bufetejada, sagnant del costat
a raig, sense embena, vaig plegar els parracs.
No sé encara com dreta m’aguantava.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes de desamor, Poemes de la passió
Allò va passar a un país remot
dins d’una foscor esfereïdora.
Va ser en el temps de la joventut,
on el meu amor fet d’ardor cremava.
I es va desplegar tot just a frec teu,
en l’abrupte pol del teu rígid signe
-tu incommovible-, ventant negativa,
aquesta duresa colpejant sens fi.
Ets només aquell qui vaig estimar
amb tot el punyent del meu ésser jove,
amb una tendresa que en mi fulgurava,
amb un vast dolor de fera ferida.
Sí, un gran amor cara al teu cinisme,
allà on rebotava, on jo em dessagnava.
Uns motius risibles, sòrdids, egotistes
feien deturar-te, frenar el meu embat.
Així era, a l’alçada de tanta indigència
a un país remot desfet, escolant-se.
Així el patir del gran terratrèmol,
allà on tremolàvem, cada un a un planeta.
I al teu fons, terror de viure, d’amor,
dallant tots els brots vitals que esclataven.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes de desamor, Poemes de la passió
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 