En el mateix llit
que et vas deixar estimar
jec malalta.
Una tarda d’estiu,
nus,
pell contra pell,
quan la calor joiosa
entrava per la finestra.
Ara he clos els porticons
i el meu cos no sap fer festes,
però els meus pits forts i rodons
són els mateixos pits
contra els que, llarg, vaig preme’t.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de la tarda, Poemes de les estacions
Aleshores encara no eres un poema,
només il·lusió meva, com brúixola indicant-te,
amb mirades novelles, sensacions i fiblades,
bellesa repartint-se, esperança escampant-se.
Però llavors ja tenies la rosa oberta als llavis,
el mossec a la vida, amb mans i dents serrant-se,
la morenor adormida, l’olor que transpiraves,
llavors et relluïen somriures com un càntic.
Llavors ja al cos tenies músculs virils i abraços
que em deien amb veu íntima que eren per dies audaços.
Però el teu gran cor sols era un ocell que piulava,
que amb ulls tendres i tristos isolat tremolava.
Tremolaven també les meves mans tocant-te,
les senzilles carícies, el que volia donar-te.
I refilava, amb tu, el cor que em bategava
amb la font per nodrir-te, prenent de la teva aigua.
Ara t’he fet poema, i et deso dins la cambra
dels desitjos feliços que esperen retrobar-te,
en una estança dolça, on vinguis a buscar-me,
per viatjar descalços a l’aurora encantada.
Publicat dins de Poemes amorosos
Immens pla de l’horitzó,
on el cel, el mar, la terra
són la trobada i la unió
de dos signes que es completen.
Masculí i femení
que s’ajunten per parelles,
potències que en si perfan
l’univers que les condensa.
Per parelles els ocells,
dos dofins en mar oberta,
i anant cap a la fusió
home i dona que en mar entren.
Forma oval de la natura
que excel•leix de rodonesa:
es perfilen tots els blaus
sotjats de taronjor encesa.
Publicat dins de Poemes amorosos
Dels nostres cossos ha caigut el cobrellit
i només la nit ens acompanya. Esteses
sobre un mant de temps fluctuem, confiades,
damunt la nostra plenitud. Com màscares han caigut
les nostres joies, i ens sobrevé un descans
immaculat. Desposseïdes de símbols,
resten descalços els nostres cossos nus
per oferir’ns-els. I són els pits d’ofrena, gerres
de llet que es vessen entre carícies,
la seva espessor blanca difosa entre la nuesa,
riquesa frondosa que en cada gest gravita.
En les nostres cabelleres recollim sol
i lluna, i som el dia que a si es basta,
alga de mar i escuma, i esdevenim completes
després que els nostres sentits
vibrants i sinuosos
s’han nodrit.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes del desig, Poemes per a dones
Es removia el dolor,
serp enroscada en la nit,
verí apegalós vessat
al centre de cada espasme.
I en la foscor de l’abisme,
sense que jo ho sospités
em nuava amb sogall la vida
amb un nus de mariner.
Entre el vòmit sense mida
que em deixava extenuada
perbocava dia a dia
el verí que vas clavar-me.
I vaig veure l’horitzó
que enllà del cel irradiava
una llum sense parió,
i amb la corda vaig fugar-me.
Publicat dins de Poemes amorosos
Prop la teva intimitat
et triaré les paraules
i les vestiré d’albor
i d’olor de matinada.
Respiraré al teu compàs,
seré un ocell de la plana
que aletejarà amb la mà
sobre la teva pell clara.
Els llavis seran l’ofrena
de la meva ànsia vessada
que vorejarà el teu cos
cercant-te els llocs introbables.
Les puntes dels meus cabells
seran brisall i garlanda
del teu pit, per morir en ell,
del teu encís intocable.
I l’abraçada serà
calor intensa i tancada
sobre el teu batec turgent,
que vindrà a segellar-la.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes per als homes, Poemes solars
Trèmul es desplega el temps
en trèmula dimensió,
cauen lleus les gotes d’or
deixant arribar l’amor.
M’inunda el teu petó
com el més càlid dels mars,
m’hi submergeixo del tot
i s’obre la immensitat.
Em toquen les teves mans
que només són escalfor,
estremides com el mar,
tan humides com el món.
Dins de la teva maror
respiro la intensitat,
prenc de les teves onades
miratge d’eternitat.
Em fas fluir en l’infinit,
on ponts i murs han saltat,
sóc magma que no té fi,
sóc univers i unitat.
Publicat dins de Poemes amorosos
Es va malmetre el cant de la sirena antiga
i el llaç que va nuar-nos àgil es va desfer,
i al silenci vibràtil on volíem els riures
es desféu l’encanteri i se n’anà l’arquer.
Les taules van sentir també dolces paraules
i els miralls expectaven una història en el vent,
però no ens vam escriure, tampoc no ens dibuixarem,
i una amarguesa trista s’assola per l’ambient.
On és la gran promesa incitant dels somriures?,
on el murmuri intacte del riu que va creixent?
Han emmudit les musses, s’ha estavellat la barca
i la gorgona ardida ja no ens mira amatent,
i espera un vaixell plàcid amb navegant intrèpid
que de passió curulla en sigui l’estadant,
que indomable romangui repartint lluna plena
i l’infinit acali a rades i a tombants,
i que a l’oceà gronxi el somni de l’albatros
mentre que el vent el dugui on nia el pelicà.
Amors de correntia, de moviment de vida,
país de l’alegria d’anar i no tornar.
Cal creure en la bellesa per poder-la copsar.
Publicat dins de Poemes a la musa, Poemes amorosos
Home i dona nus dormint
abraçats damunt de l’herba.
A vol d’ocell el vent riu
i els compon aquesta gesta:
―Sou finibles,
sou fungibles,
sou finits,
àngels caiguts,
teniu còrpora marcible,
sou fulla a mercè del temps,
però amb la vostra abraçada
desafieu tots els déus―.
Publicat dins de Poemes amorosos
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 