Category Archives: Poemes amorosos

Ara que la pols
cobreix els testos
del nostre pati,
i les rajoles
perden el blau
i el verd selvàtic,
i el brollador
està estroncat,
morts els geranis,
invoco el sol
d’aquelles tardes
de peixos rojos
lliscant entre algues.

S’eleva suau l’onada
fent de mirall del cel,
carícia esborronada
la teva mà d’ocell.

S’eleva la gavina
a l’horitzó rogenc,
els cossos a l’arena
rodolant-hi, ardents.

S’eleva la nit ampla
amb estrelles roents,
les nostres vides fràgils
lluen al firmament.

Amor dorment
teixint puresa
enllaçant mans
creixent ben recte.

Amor, confí
de la infantesa
en progressió,
fonda fermesa.

Amor endins,
des de l’origen,
suaument pouat
fet un ofici.

Amor cabal
fet de designis
fort com un arbre
fràgil com lliri.

Recordes la nit calenta a Lijiang?
Els fanals tornaven vermells els estrets carrers,
crisàlides enceses vibrants de llum,
a punt de convertir-se en papallones.
La pluja queia suau,
com despertant tendrament
la vida interior de cada cosa.
Mullant-nos en la nit,
personatges d’un somni oriental,
no volíem marxar dels carrers solitaris.
Érem també dos éssers de llum
a punt de convertir-nos en uns altres,
arborats per una flama incandescent
dins el misteri d’amor
que la lluna ens xiuxiuejava.

Dolces mans
que guareixen el món
a ple sol
amb profundes carícies.

Dolces mans
que són tot el consol
de l’amor
que el viure necessita.

Escarboto la terra del temps
i a sota no hi queden relíquies,
perquè estàs fet de llum i d’espai
i de les meves mans,
que t’esculpien.
Ressona amb impacte el teu esclat
a tots els racons de la memòria,
i bull el cor pel magma desbocat
dels teus petons
i del teu cos de joia.