Nikolai Fechin
Només el dolor de les nits
que esclafa de dies les paraules.
Cap línia de discurs o sentit,
un ésser tot sencer escorrialles.
Buidor i malestar pregon,
foscor que el respirar tenalla.
És temps d’anar passant pel món
fins l’hora d’una sortida clara.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud
De nit records
que no són meus
van colpejant-me
a dins del somni.
Així de nou
una infantesa
del tot aliena
sofreixo i visc.
És tan sols plena
d’atroç angoixa
pel patiment
d’éssers, persones.
Un dolor antic
per tot el mal
de la infantesa
en mi inserit.
A casa meva,
d’un homenot
cruel, maleït.
Així ho revisc.
Nous escenaris
fan de suport
al cec patir
d’infinit crit.
Antoni Mancini
Els meus somnis, contra meu,
plasmen encertadament
la solitud que em circumda,
tota impossibilitat
d’algú que em faci costat,
sigui capaç d’estimar-me
desitgi sols els meu bé,
necessiti el meu recer.
L’home que avui he somiat,
a qui llanço els meus senyals
prudentment, amb clars somriures,
diu que no li agrado prou,
sé que per mi no es commou,
i així deserto i claudico.
I tornen els malsons de nits eixarreïdes,
quan es serren les dents, quan el cervell s’estreny,
i és l’angoixa que esclafa en diferents calibres
en el taüt de mort que el llit es converteix.
M’aixeco anorreada -no és l’acció de llevar-me-,
d’esma vaig fent els gests d’un ser encara viu,
faig la costosa feina de rentar-me, vestir-me,
i així em vaig disposant a ser un ser social.
Fins al carrer no rutllo. No esvaeixo malsons,
només mig me n’oblido, però la seva marca
duc tatuada a foc. Són el reflex nocturn
dels atacs monstruosos a aquest meu ésser fràgil
que sol ha d’encarar-s’hi, sobreviure, campar.
Són part de la consciència i endins van barrinant.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de malsons, Poemes de maltractament
Fred Elwell
Com parlar de les nits
d’opressió a l’estómac,
corpresa pel tarquim
de la foscor que enronda.
Les nits terroritzades
per malsons que m’arponen,
amb el buit circumdant
el meu volt de persona.
Solitud que fumeja
del meu ésser i forma,
obscuritat i por,
i el terra que s’enfonsa.
És la meva tristor
que m’envaeix el cos,
l’angoixa de les nits
colgada en solitud,
res sota dels peus sòlid
i l’ànsia de trobar
a un lloc un paradís,
retorn de recer i pau,
d’alegria fecunda.
Tot paratge, un desert
per algú que és perdut.
Aclofada dins meu,
d’un topant cap a un altre,
tot dol i acabament.
Henry Fuseli
Feixuc el son,
pesants els somnis
eixarreïts,
tots desconsol
i el buit pregon
que em té esqueixada
l’agressió
dins l’espès aire
fent-se amb mi carn,
amb febre alta.
Dins l’ambient
ja descompost
vaig rebent dards
de fosc dolor,
venen en ones
prenyats de mal.
Són els malsons
el més real.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de malsons, Poemes de maltractament
L’angoixa de mitjanit,
quan un sotrac em desvetlla
del somni cruel, sumit
enmig del sutge més negre.
Somni sense definir,
tan sols patiment emana.
Deixa el bassal de verí
en què em desperto inundada.
A poc me la vaig fonent,
l’angoixa que em té corpresa,
quan ja m’he alçat, vertical,
i m’escalfo llet per prendre.
Reconec llavors el món,
el més íntim, el de casa,
i m’enduc la tassa al llit
i obro el llibre per la pàgina
darrera que vaig llegir
amb un punt que just la marca.
Em circumscric de bell nou
al seu orbe i personatges.
Refaig de nou el sentit
de qui soc, dels límits d’ara,
i després torno a dormir
fins a obrir els ulls, angoixada.
Cada dia al meu món
improviso la vida,
igual que a aquella casa,
on la mare era llar,
recer, maternitat,
on sols sobrevivíem.
Sempre érem atacats,
sotjats, vilipendiats,
i el dolor ens estremia,
la por, la indefensió,
el veure com la mare,
desfeta, sucumbia.
Havíem de refer-nos,
i molts cops cada dia,
redreçar-nos, reprendre,
recollint els pedaços,
voler ser a l’existència,
tot i el terror, l’angoixa,
el substrat que teníem
de nens, ja de naixença.
La mare, el meu sosté,
que s’alçava a estimar-nos.
Així, amb aquell monstre,
l’amo de tots nosaltres,
tots van aprendre a viure,
a cada instant vexats,
ferits, anorreats,
i el patir per la mare,
una foguera al centre
per sempre lacerant-nos.
Això és el carrego,
la troballa de mi
-sempre a l’una amb la mare-
que ha de sobreposar-se,
que ha d’apartar els pesars,
que sent amb cinc sentits
l’amenaça que es cova.
I que sempre es refà
sense ni mirar enrere,
que comença de nou,
que malgrat tots els dols,
amb la vida els supera,
i es torna a encativar,
i l’alça l’estimar
que la mare ha deixat
com a valor indemne.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de l'esperança, Poemes de maltractament
Primavera. Fresc de Pompeia
Corria l’aire del món més estrenat
entre els arbres, i el meu amor per tu
era feroç. Totes dues ho sabíem,
terra, mare, i ens manteníem juntes
contra tot viure atroç. Coercides
sota un únic amo, un monstre cruel,
repulsiu, rabiós. Llavors era el temps
qui et transpirava, la vida mateixa
traspuant de tu. La primavera
batia les flors del nostre pati,
entrava al menjador a grans batecs
de llum. Teníem l’ai al cor, recordes,
sempre. Temíem més enllà
de la seguretat. Ens unia un front
comú contra el desfici, era en joc
la nostra integritat. Només el teu bastió
va sostenir-me, i no saps com estimava
el teu mirar, la teva pell, el teu cos,
el pentinar-te, ingènuament, humil
en el mirall. Llavors, mare, el meu món
començava, i tu eres tota llum,
el sol sencer, la penombra on la vida
creixia alta, la humitat que s’eixamora
al teu recer. Llavors, terra, mare,
el meu amor també era físic, i tota jo
estava atreta a tu. Mare, mai no hi haurà
felicitat que arribi a la teva senzillesa,
al teu esclat de llum. Era la teva vida
que ocupava tot el meu passat
i el meu futur, i el present era tot
fet del teu aire, del teu cos fet d’energia,
càlid, clar, fecund. Hagués volgut aprendre
de qui eres, res ha arribat mai
a la teva qualitat, mare de terra
acolorida, mare densa, i em desespera
veure com t’has ensulsiat.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de maltractament, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 