Escultura grega de l’antiguitat
És aquest fred que comença.
que arrauleix la solitud,
que ho xopa tot de tristesa
en un lloc desballestat
de sol pàl·lid impostat,
de suburbi a la intempèrie,
i cauen gotes amargues,
descoratjades, d’angoixa
i el feriment s’allargassa.
I no gravita res entorn la meva vida.
El dia, en perspectiva, és de tons fascinants.
Davallo a l’estatisme existencial que em mina,
desfaig de llavis rictus, hi col·loco un somriure.
Tot i que és feina àrdua, fins podria guiar-me
vers què voldria viure, vers qui voldria ser.
La natura, formosa, deliciosa, rica,
vessa màgia exquisida. Jo, ni gràcia ni fe.
M’assec aquí
per parlar amb mi,
per saber on
vaig amb la vida,
tot és tristor
i soledat,
com de feixuc
és aquest viure,
com m’ha fet mal
el darrer atac,
multiplicant
antics dolors,
he de saber,
extreure els dons,
els avantatges
per sostenir-me.
I aquí em trobo
sense recer,
sense cap cosa,
res que em sostingui,
sols jo mateixa
em tinc, arrisco.
Ni avantpassats,
ni deus presents.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud
De les persones que semblo
sols tinc una identitat,
aquesta persona sola
que és a punt de perdre peu
sense enlloc on recolzar-se
en un desert sovint àrid
altres cops concorregut,
però un ésser aïllat
a qui li falla el respir
amb la mirada acotada
i gairebé desitjant
que acabi de fallar el cor.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Cafè de Flore, París
Solitud sota el sol, entre l’aire,
entremig dels carrers plens de gent,
solitud a totes les terrasses,
a les taules dels cafès brogents.
Solitud aturada com l’au
que ha perdut la brúixola i la casa,
solitud de límits excloents
com el cos isolat d’una estàtua.
Solitud en trànsit pels camins,
cor en combustió, freda alenada,
solitud que gira cap endins
com un mareig que no pot curar-se.
Solitud per les venes del cos,
estelles que dolor endintre es claven,
solitud, eixutesa d’amor
pels tan llargs carrers indestriables.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de desamor, Poemes de la solitud
Com recuperaré el meu ésser més íntim,
tornada d’un país de brutors i somriures,
com alçaré el meu àlgid desig en terra meva
on em refaig molt lenta, on quan arribo em tanca
la solitud cruenta com una mort petita
dissolta en el vell magma d’essència que m’amara,
una mort que esterreca punxada dins del cor
enmig del temps que passa, on no aprofito el sol.
Com tornaré a aixecar-me després d’aquest viatge
en què l’ànima meva ressorgia i vibrava
en l’esdevenidor i també en altres ànimes.
Com podré jo afrontar aquesta gran fugida,
aquest retorn a casa, on qualitats intrínseques
del tot vigents i vives són inutilitzades.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Sonets
Màscara teatre romà segle I dC
He perdut la llengua
fora de ma casa,
s’ha escolat alhora
tota identitat
de qui soc, on vaig
sense renovar-me,
en borboll burgès,
enganxós, aliè,
sense tremp ni gràcia.
I el pes del passat,
dolorós contrast
de l’avui que plana
derrotat, sec d’ànima,
en una esclafada
d’un abast astral
a la meva vida,
que vol seguir i tiba
sols si és traspassada
per ignota màgia.
Si no, cloure en pau.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Estàtica,
l’abisme l’observa,
hieràtica,
és món de fredor,
superba,
amb rictus de mort damna
la fràgil vida làbil
que ens recorre a tots.
Gelada,
amb la daga sega,
obscena,
descarna tot cor,
lasciva,
amb l’infern fa conxorxa
i cruel ens planifica
un fat esgarrifós.
Roïna,
la corrou l’enveja,
altiva,
rosega voraç,
mesquina,
vol mort sobre la vida,
de goig desposseïda,
i joia, i carn vivaç.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de malsons, Poemes ombrívols
Com reconstruir la tendresa
en les nits de ganivets, insomnes,
quan l’aire del vent ens envolta,
tot sols, i ens xucla en l’espiral
que obrirà el fossar
d’oblit i terra dura?
Quines mans guariran
el dolor esqueixat?
Qui recompondrà les negacions
en tots els miralls repetides?
Qui ens vindrà a salvar
del no-res que anorrea?
Quins negres ulls han vist
el sol que s’esquartera.
Morgan Weistling
Imatge incorpòria com el temps,
reflex inabastable, sols ullada,
magnitud inquietant del meu ser,
amb vida que s’escapa, sentenciada.
Somric per convertir-me en humana,
ésser que em representes, irradiada,
i així allunyo de mi tot l’espant
de veure’m desdoblada en la parca.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 